Blackbird
6.5Valoració

Per primera vegada a Madrid es pot gaudir de Blackbird de David Harrower dins del Festival de Otoño a Primavera i sembla que el judici de l’espectador comença a materialitzar-se al debat que l’autor volia propiciar.

Una (Irene Escolar) i Ray (José Luís Torrijo) es retroben quinze anys després de l’error més gran de les seves vides: haver intentat viure un amor prohibit. Quan ell tenia quaranta i ella dotze es van enamorar, van mantenir relacions sexuals i van decidir escapar per poder albergar el seu amor lluny de la mirada que sentenciava la seva unió com a il•legal.

L’autor edimburgués retrata la trobada d’aquests dos antiherois que van sofrir la seva veritable desgràcia en el passat. Harrower es qüestiona què ha passat amb aquests dos personatges després de l’error que van cometre i especifica aquest “error” com el moment en el qual van dubtar que l’altre hagués abandonat la lluita per seguir amb l’ambició d’estimar-se. És fàcil caure a jutjar aquesta història titllant-la d’abús a una menor però, en realitat, queda clar que ells es desitgen i volien fer el que van fer. Així i tot, pot ser que el més interessant de tota aquesta acció sigui el que ocorre en aquestes antigues butaques (algunes encara amb els noms dels seus antics arrendadors): L’espectador es converteix en jutge d’aquesta tragèdia.

La proposta que es troba al Pavón Kamikaze promet arrelar-se en el realisme que la partitura textual de Harrower proposa però la veritat és que en la posada es troben diversos elements que no acaben d’encaixar. Carlota Ferrer, directora de gairebé tota l’obra de José Manuel Mora (el mateix que signa la traducció i dramatúrgia d’aquest muntatge), sol anteposar el seu univers estètic a la peça. Des del meu punt de vista no sempre funciona aquesta premissa, ja que amb aquest Blackbird es descobreixen diverses decisions que no sumen a la posada que van des de l’elecció del vestuari de la protagonista (massa arreglat i incòmode per haver estat 7 hores conduint); a l’ús del micròfon enmig d’un clima de tensió perfectament creat pels actors per remarcar una rèplica d’Escolar “Amb quantes nenes de dotze anys t’has ficat al llit?” propicia una ruptura que minimitza l’estupor en el públic; passant per l’ocupació d’un segon escenari que simula la ciutat en miniatura on s’escapen aquests antiherois tractant de donar un to naíf però amb un resultat incòmode i absurd per al moviment dels actors; fins a la projecció final remarcant l’al•legoria que Harrower regalava gairebé discretament a l’espectador.

Irene Escolar i José Luís Torrijo realitzen un treball de summa concentració i escolta per aquest dur viatge. M’imaginava a uns personatges molt més dolguts i confosos des del principi però aquesta ira amb la que emergeix Escolar li obliga a transitar per més llocs i a presentar a Una amb molts més matisos. La unió d’aquests dos artistes no acaba de convèncer quant a l’edat perquè sembla que no hi ha tanta distància com la que es descriu en el text.

Blackbird pot ser considerada una insòlita tragèdia contemporània que ningú ha de perdre’s per sotmetre’s a aquest trajecte de judicis en el qual ningú queda impune.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page



Teatre: Pavon Kamikaze
Web teatre
Autor del text: David Harrower
Direcció: Carlota Ferrer
Intèrprets: Irene Escolar i José Luis Torrijo


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies