Un golpe con estilo
5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

L’amistat. La família. L’amor. El respecte per la tercera edat. Les segones oportunitats paterno-filials. La moral. Un reguitzell de conceptes que bé podria ser el sumari d’una revista catòlica bonista o el malson de Quentin Tarantino, però no. Estem parlant de la temàtica d’Un golpe con estilo, la nova pel·lícula de Zach Braff (Scrubs). Una història on tres jubilats s’enfronten a la mala idea de quedar-se sense pensions i decideixen robar un banc, o almenys intentar-ho. Amb més ganes que traça. Com la direcció del film. Si és que hi havia ganes.

I és que si ja sabíem de l’existència dels cotxes auto-pilotats, amb Un golpe con estilo descobrim l’implementació de la tecnologia automàtica al cinema. Direcció tan imperceptible com innòcua. Sort que tampoc feia falta. A l’alçada del trident ofensiu del Barça, o bastant per sobre – dirà el futbolfòbic -, la tripleta anciana més seductorament adorable de l’actualitat s’encarrega de donar-li al film tota la gràcia disponible al guió: Morgan Freeman, Sir Michael Caine i Alan Arkin al servei. Tres guanyadors d’Oscars. Tres llegendes perfectament aprofitables per fer el remake d’aquell Going in style del 1979.

El que passa és que ara, amb el fons de reserva de la Seguretat Social esmicolant-se i l’ombra de les pensions atemorint la tercera edat espanyola, la versió actual cobra més transcendència. I seran l’Al (Arkin), el Willie (Freeman) i el Joe (Caine) els herois que, empesos fins al final d’un penyal inadvertit, ja no tenen més opció que marcar-se un Thelma i Louis i tirar endavant, passi el que passi. En el seu cas, robar un banc, un de sol, per no tornar a témer mai més la pèrdua dels mínims drets humans quan tens més de 60 anys: un sostre digne o un trosset del pastís que serveixin al teu local de referència per esmorzar.

Un golpe con estilo

Tanmateix, l’excusa del robatori és tan bona com qualsevol altra per dur a terme l’objectiu del guió de Theodore Melfi: passar una bona estona mentre es fa una crítica suaveta als poders financers americans. I a la pèrdua dels valors familiars, és clar. No podia faltar la història romàntica per aquí i la família desestructurada per allà. Però s’ha de reconèixer que de tan lleugera, es fa delectable, entranyable i intermitent en la diversió. A estones et retrata la quotidianitat amb gràcia, com tres avis comentant la versió estatunidenca d’Un príncipe para Corina. A estones t’insulta amb seqüencies de comèdia tan avorrides com uns vells robant descaradament a un supermercat o donant-li dues calades a un porro de marihuana.

Per aquestes raons, els sentiments al sortir de la sala són contradictoris. Almenys pel que fa al guió: una història lloable, amb un enfocament de somriure engrescador, però plena de recursos d’una flagrant vaguetat creativa i espurnes d’insubstancialitat extrema. Una batalla entre els constants ulls plorosos del Morgan Freeman i la decadent carrera del director i també actor Zach Braff. Una batalla dolça que com a film no ens dirà res, però com a pamflet potser ens la cola.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies