Mañana empieza todo
6.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Mañana empieza todo és una còmoda reflexió banal. La segona pel·lícula del director francès Hugo Gélin narra la història d’un panxacontenta (Omar Sy) que s’enfronta al dilema de criar un fill inesperat en solitari. Tot i ser un remake de l’èxit mexicà No se aceptan devoluciones – quelcom així com el Ocho apellidos vascos d’allà – el film europeu vesteix de missatge una divertida anècdota perllongada fins a portar al límit els leitmotivs dels personatges. Mañana empieza todo no és cap revelació, però si és més del que t’esperes a priori. És una revista de periodisme en profunditat amb una la portada a l’estil GQ. Sorprèn a l’interior.

Al veure el cartell es podria pensar que és una versió europeïtzada d’En busca de la felicidad,  amb un Will Smith ennegrit (més) i musculat (més). Però no. Després del primer quart d’hora de visionat, es podria arribar a pensar que estem davant d’un Ice Age modern i físic. Però tampoc. I quan ja estàs endinsat i portes estona olorant-te que no és més que un record d’aquell desgraciat Un padre en apuros, tornes a palmar. Perquè llavors, què és Mañana empieza todo?

Per començar, és un film on la metamorfosi és didàctica. Hi ha un punt de partida, un punt final, i el que hi ha al mig és noblesa alliçonadora. També hi ha espai per la dèria còmica comercial. Aquella que tira de la idoneïtat cronomètrica d’esdeveniments aleatoris per amanir un guió necessitat d’enginy. Però se suporta per l’obra i la gràcia de l’aclaparador Sy i les agradables sumes humils de la Gloria Colston (Gloria) i l’Antoine Bertrand (Bernie). Un Omar Sy que, tot i estar sol·licitadíssim entre França (Monsieur Chocolat, Samba) i Estats Units (Jurassic World, Inferno), no para de seduir diferents registres. En aquest cas, tirant d’expressivitat, amb uns ulls que sonen com trompetes i emanen una amabilitat desbocada.

Mañana empieza todo

Equilibrisme a la dramèdia

Tot s’ha de dir, a estones el fil narratiu perd sentit. Les accions són injustificades o estan mal presentades. I això frena la força empàtica que té el film. Que és com tallar-li els peus a Andrés Iniesta o les cordes vocals a Lluís Soler. De fet, aquesta barreja de drama i comèdia no és pas barreja, sinó consecució. Primer un, després l’altre. Formant així un equilibri de gèneres final que, com l’oli i l’aigua, no es mesclen, però és maco de veure.

Per tant, amb la fotografia a càrrec de Nicolas Massart, portant-nos un producte extret dels filtres d’Instagram per al cine – el mateix estil que el d’un anunci Estrella Damm -, l’aspecte comercial vendrà i els missatges transcendents es colaran. I al final, aquesta obra amb deliris de grandesa pels olors a La vida es bella, en comptes de prepotent, se’ns fa amable. I el discurs de moralitat final inevitable se’ns fa, fins i tot, empassable.

PD: No us trenqueu el cap contra el seient al veure al pitjor actor de la història del cinema francès, fent de director de pel·lícula d’acció, i demostrant el que és una sobreactuació.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies