La cura del bienestar
4Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Lockhart és un jove empresari al que els seus caps li demanen anar a Suïssa, per portar de tornada a un dels socis que es troba en un balneari i mostra obvis símptomes de bogeria. Sense més opció, Lockhart acceptarà la missió per trobar-se amb un misteriós i terrorífic lloc del que no podrà sortir.

Per ser honest, aquesta és una crítica realment difícil d’escriure. S’hauria de dividir en dues parts: una crítica per a les dues hores inicials de pel·lícula i una a banda per a la mitja hora final. Perquè es facin ja una idea, la primera crítica els portaria a gastar-se 9 euros al primer cinema que trobessin en qualsevol sessió. L’altra, i sense voler incitar a cometre cap acte il·legal, els diria que no es gastin un duro a veure aquest espectacle ridícul conclusiu.

Comencem amb les primeres dues hores de metratge, i deixem de costat l’escena inicial a la qual no se li dóna una explicació a cap moment. En una mescla entre Shutter Island i la sèrie Hannibal, Dane DeHaan (Chronicle) acompanya a l’espectador en un viatge cap als Alps Suïssos, on es troba un misteriós balneari clixé en el qual un dels seus caps ha decidit quedar-se a viure. Després d’una explicació massa rebuscada, el personatge de DeHaan haurà de portar al seu cap de tornada a Nova York perquè la seva empresa no s’esfondri. Però una vegada hagi arribat allí, per descomptat, no serà gens fàcil escapar d’aquest lloc (encara que realment no sapiguem per què).

La cura del bienestar

Així doncs, a partir d’aquest moment, els misteris, les preguntes i l’atractiu de la pel·lícula aniran incrementant a passos accelerats. Cada resposta portarà tan sol a noves preguntes i seguirem amb atenció, i sense deixar de mirar la pantalla, el que li va passant al poc creïble protagonista. I quan estiguem arribant cap al final d’aquestes realment ben portades dues hores i, ara sí, vulguem que se’ns expliqui tot el que ha anat apareixent, de sobte tot farà un gir. Però no un dels bons. No serà un gir argumental que ens deixi tan positivament sorpresos que no faci falta explicar-nos res. No, serà un gir argumental sense cap ni peus, que no explicarà res i que no tindrà cap sentit. Personalment, em va donar la sensació de que quan tan solament els quedava rodar l’última mitja hora se’ls va cremar el guió i van decidir rodar el d’una altra pel·lícula de classe B.

Crec que, si per alguna cosa tindrà un lloc especial aquesta pel·lícula en la memòria de l’espectador, serà per haver-li fet creure que el seu temps tenia algun valor. És un exercici cinematogràfic únic per valorar molt més la vida: mai se sentiran més decebuts i, si ho comparen amb això, mai més sortiran de qualsevol lloc pensant que els han pres el pèl. No hi ha res comparable al que se sent en acabar La cura del bienestar. Com es pot destrossar de tal manera un guió que anava per tan bon camí?

Bé, disculpin-me, ho deixo aquí. No vull allargar-me tant com va fer el director, Gore Verbinski (Piratas del Caribe), ni escriure més insensateses com va fer el guionista, Justin Haythe (Revolutionary Road). Un últim consell, si francament no els importa no saber el final: val la pena estar al cinema aquestes dues horetes i quan la cosa comenci a anar per on no toca (que ho notaran) anar-se del cinema i enganyar-se a si mateix dient que la pel·lícula tenia un final obert.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies