Nascuda a Lloret de Mar (Girona), Irene Soler és una actriu formada a Barcelona que actualment treballa a Madrid. El seu dia a dia és escriure, dirigir, actuar i somiar. Ha descobert la seva passió per transformar emocions en paraules. Actualment, podem veure un dels seus projectes als Teatros Luchana de Madrid, “El tren de las 22:27”, peça teatral de la qual n’és autora i una de les actrius.

Com et vas iniciar en el món de la interpretació? Vas tenir-ho sempre clar?

Escrivia el típic diari des de que sóc ben petita. Tenia 11 anys quan escrivia “Jo vull ser actriu” “jo sóc feliç quan faig teatre”, crec que rellegir aquelles paraules em demostren que la passió estava allà des que era un microbi somiador.
Als 18 anys vaig dir que jo volia estudiar Art dramàtic, però… és difícil que s’aposti per les arts a cegues, sabent com n’és de difícil aquest món, així que em van fer tirar per una altra banda, vaig estudiar Magisteri d’Educació Infantil, però ja veus, sis anys de mestra, unes oposicions… i adéu a tot plegat perquè no era el meu somni. Si tens les coses clares has d’anar a per elles, abans o després ho acabaràs fent si vols ser plenament feliç.

Ets una artista inquieta, has fet teatre, cinema i televisió; escrius, dirigeixes i interpretes… Ets dinàmica i sempre estàs iniciant nous projectes. La sort arriba o s’ha de treballar molt perquè arribi?

Els meus amics i les meves amigues se’n riuen de mi perquè diuen que em desespero quan he de canviar una bombeta fosa o penjar un quadre, però sóc capaç d’escriure tres obres, dos curts, i una sèrie si em deixen dos dies sola a casa. La sort… ai… jo és que no hi crec en la sort. No sé, penso que realment és estar en moviment, que et vegin i et coneguin, s’ha de fer molt de teatre, estar actiu… i sí que es veritat que és un món molt tancat i que els costa arriscar per nous talents quan ja tenen uns que funcionen i venen… així que crec que s’ha de treballar moltíssim i que algun dia realment algú aposti per tu. Jo tinc l’esperança encara de que diguin “mira la pel-roja, donem-li un paper!” Perquè també és una realitat, per viure d’això o estàs a la televisió i al cinema o els sous que vas rebent no et permeten arribar a final de mes. Tanta feina que fa un, tant de llaurar… ha d’acabar donant fruits tard o d’hora, no? La veritat és que encara no ho sé. Però espero que sí!

Què et va fer decidir marxar a Madrid?

Necessitava un canvi. La meva vida de sempre era un treball estable, un sou estable, una casa, una parella… El noi amb el que estava (i que em pensava que estaria tota la vida) em va deixar i vaig entrar en xoc. Al tocar fons vaig adonar-me que no estava en el lloc adequat ni seguint el somni que volia. Així que ja que ho deixava tot, volia fer un canvi radical i a Madrid és on hi ha més possibilitats d’entrar en aquest sector i ha sigut la millor decisió de la meva vida.

A Madrid has participat en diversos espectacles de microteatre, dirigit a públic adult i també a públic infantil. Sembla que aquest format s’està consolidant en l’àmbit teatral. Què creus que ofereix en relació al format tradicional?

El microteatre és com el restaurant de menjar ràpid, et ve de gust una estona d’entreteniment ràpida i sense estar pendent d’unes entrades a una hora determinada a un teatre on estaràs una hora i mitja. Allà vas, tries, entres i en quinze minuts estàs fora, prenent alguna cosa al bar. I si et ve de gust entres a una altra obra. Trobo que és un pla diferent i entretingut. A mi m’encanta com a espectadora, a part de com a actriu! També crec que tenir els actors i actrius tan aprop és tota una experiència. Animo a tothom a provar-ho!

Pel que fa als espectacles de microteatre infantil que has escrit i dirigit, de què parlen les teves obres? Creus que el públic infantil és més exigent que el públic adult?

El públic infantil és el més exigent de tots. Pensa que els nens no tenen filtres i si s’avorreixen ho diuen “me aburroooo” “quiero irme”. Als meus infantils per sort no ha passat, jeje. Sempre aprofito els infantils per parlar de temes que crec que han de revolucionar una mica el món educatiu. Per exemple “Las princesas también llevan gafas” és una crítica a les princeses de llargues melenes rosses, amb sabates de vidre i amb vestits de color rosa, que sempre han de ser salvades. O “Inspiración a domicilio” parla d’una nena que ha perdut la inspiració perquè ningú l’ha ajudat a creure en ella mateixa, que és capaç de tot. Ja que vaig deixar de ser mestra vull canviar el món educatiu infantil des de l’escenari i està tenint uns resultats increïbles, ara tenim una obra llarga, que he escrit i dirigit “PRINCESA 2.0” i està sent tot un èxit, portem 4 mesos esgotant entrades!

Un dels teus darrers treballs és El tren de las 22:27, peça teatral de la que n’ets autora, una de les intèrprets, però que dirigeix Manuel M. Velasco. Com és la sensació que et dirigeixin com a actriu en un text que has escrit tu? Com ha estat la interacció amb el director?

Ha sigut tota una experiència. Estic molt orgullosa d’en Manuel com a director. S’ha imaginat tal qual el que vaig escriure i ha donat vida a la meva imaginació de la manera més fidel que em podia imaginar. Ha millorat la història al donar-li forma, ha introduït gags i accions que encara fan més màgica la història. Sembla mentida, però ha estat tant fàcil cedir el text a cegues a un director així. Jo confiava, fes el que fes em semblaria bé perquè ja l’havia vist treballar i m’agrada com fa les coses molt reals i divertides. En Manuel té les coses clares però ens deixa jugar, provar coses noves i accepta propostes, o ens les tira per terra, però primer ens deixa provar… tinc un equip que és de somni, ens hem convertit en una família, sembla mentida… perquè som molts! Però hi ha una energia tan bona que es nota i es desprèn a l’escenari.

Que ens pots explicar de El tren de las 22:27? Com se’t va ocórrer la història?

Puc dir que encara ni m’ho crec. Vaig començar a escriure agafant trens de Blanes a Barcelona, cada cap de setmana durant tres mesos, perquè estava rodant una webserie, Hunter, però m’havia instal•lat a Lloret, a casa els pares, per treballar allà de mestra i estalviar molt per anar a Madrid. Total, que eren tants trens que durant els viatges vaig començar a inventar-me històries, però mai hagués pensat que acabarien en un escenari, em sembla realment impresionant!

La història va d’un grup de joves que tornen a casa en un viatge d’ave Madrid-Barcelona, i totes les situacions que viuen els fan interactuar els uns amb els altres. És una comèdia anti-romàntica, perquè lluita per l’amor d’una altra manera, no només un final típic on la parella acaba junta, és un final feliç. Potser acabar sol i reflexionant sobre la teva vida és un molt bon final, perquè és un nou principi.

Vau estrenar al desembre, però heu prorrogat diverses setmanes més amb les localitats esgotades més d’un dia. Per què creus què està seduint al públic?

Vam estrenar al desembre i en breu estarem al cinquè mes consecutiu, jo mai havia estat tant de temps amb una obra i a sobre… és la meva obra, em sento realment emocionada. Crec que està agradant tant perquè és impossible no sentir-te identificat o identificada amb alguna cosa de cada un dels personatges, o amb un o altre, parla de temes molt actuals, les relacions d’avui en dia, el comportament, com afecten les xarxes socials… portem temes molt actuals i ens en riem. Ens en riem dels nostres drames. La gent també riu i acaba amb un somriure a la boca, acaben el viatge i estan enamorats del que han viscut i això és meravellós. Que duri molts mesos més!

Quins són els teus propers projectes? On et veurem?

Uau, quina pregunta. Crec que no em pots fer pregunta més difícil. Visc en un món que a vegades no sé què serà de mi a dues setmanes vista. Desitjo que arribin moltes coses i sempre avançar, coses noves… Però el meu objectiu número 1 engloba ara mateix El tren de las 22.27 i PRINCESA 2.0, vull que visquin molt i que es moguin per molts llocs, vull mimar aquests projectes i treure’n tot el suc que puguin exprimir, que jo crec que donen per molt! I mentrestant… seguir escrivint coses noves, que ja ho estic fent!

Sí, no sé estar quieta…

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies