Dijous passat, 9 de Març, la Sala Apolo de Barcelona s’omplia fins als topalls d’àvids carnívors amb ganes de degustar el menú, a força de electro-disgusting, de Las Bistecs. Era el tret de sortida d’una gira que les portarà per tota Espanya. I ben disparades que en van sortir.

Queda confirmat que el de Las Bistecs és molt més que una anècdota. Poca broma amb la conya d’Alba Rihe i Carla Moreno, caps visibles d’aquesta formació plena de flors en “el ano” (que rima amb “butano”). De cul van sortir a l’escenari, entonant la seva cançó infantil “Ano”, i ho van fer enfundades en “elastano” (licra, per als amics), aquesta fibra sintètica que es coneix per ser un compost de copolímer uretano-urea d’allò més honest. Com a teló de fons, dos Djs amb cara de Bistec, i un collage de projeccions amb Rita Barberá, Jordi Pujol, Aznar, Mariano Rajoy o la Reina Leticia.

Abans de donar la cara al públic, van començar a sonar les primeres notes de “Problemas”, al que la Sala Apolo al complet va començar a cantar… “tengo un problema, tengo un problema”, i ja se sap que el primordial és saber reconèixer-ho. Las Bistecs ho saben, saben que tenim un problema, i així ens ho van fer saber de seguida, amb aquest discurs tan honest com el elastà, en el qual reconeixien que no saben cantar, no saben ballar, ni tan sols saben tocar cap instrument, i ens avisaven que havíem pagat 12€ per veure el pitjor xou de les nostres vides. Si així era, el problema era greu, perquè per a molts serien els 12€ millor invertits de les seves vides.

Las Bistecs. Sala Apolo. 09.03.2017

Certament les sensació general era la d’estar vivint un moment únic, gairebé històric. Crítica social, reivindicació i diversió. Perquè ja que tenim un problema, divertim-nos a la seva costa. “Jo vaig estar en el concert de Las Bistecs a la Sala Apolo” explicarem als néts, als nostres o d’uns altres, i recordarem com aquelles dives del proletariat van desgranar cadascun dels temes del seu disc “Oferta” (hit rere hit), mentre ho donàvem tot botant descosits a la veu de “móvil, cartera, tabaco, llaves”. Recordarem proclamar la independència per a Granollers, esquivar bistecs voladors, saltar a per cigarrets llançats a orri, caminar per la “ruta del bacalao” amb versos d’Antonio Machado, salvar apagades de llums amb les llanternes dels nostres mòbils, recordar a Montserrat Caballé com a gran (emot)icona barcelonina, i acabar xopats de cava per art i gràcia d’unes Bistecs encegades i sufocades per l’èxit.

“Una fiesta de la leche”, com diria aquell de l’APM. La nit va passar en un obrir i tancar de pestanyes postisses, i la gent demanava més. “Només tenim 14 cançons, no en tenim més”, però així i tot ens van regalar un bis de “Señoras bien”. Fetén!

Fotografies: Iker Zarallo Peretó

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR