Joe Crepúsculo – “Música para Adultos”

L’inclassificable Joe Crepúsculo torna amb el seu millor disc des de “Baile de Magos. “Disco Duro” és la seva nova aventura, la novena, en la que segueix experimentant sobre les bases que va establir amb el seu anterior “Nuevos Misterios”. El català segueix resistint-se a l’estancament, aliè al corrent de les modes. Potser una mica més pausat que en els seus anteriors discos, Crepus segueix sorprenent amb una eclèctica col·lecció de temes que van del soft rock dels 80s de “Esto Es Lo Que Hay”, als ritmes llatins de “Familia y Cigarros”, els divertits embarbussaments com “El Dicho”, els sintetitzadors MIDI folklòrics de “Un Demonio Con Piel de Cordero”, o delícies com un dels temes principals del disc, “Música para adultos”, que compta a més amb un divertit videoclip que no us podeu perdre. Com tampoc us haurieu de perdre el directe que està preparant, i que el portarà a la Sala Apolo de Barcelona el proper 20 d’Abril, en una festa amb Diploide obrint l’escenari i pinxadiscos de luxe com Hidrogenesse DJs i El troquel DJ. (Entrades a Tiketea.com).

The Bay Rays – “Satisfaction”

The Bay Rays és una nova formació de rock que ens arriba des de Kent, al sud-est de Londres. El trio, compost pel cantant i guitarrista Harry Nicoll, el baixista Anthus Davis, i el baterista Maxwell Oakley, està apunto de publicar el seu primer EP sota el segell discogràfic East Wing Record, i comptarà com a tema principal amb aquest avançament titulat “Satisfaction”. Satisfets haurien d’estar, i és que encara que hàgim pogut escoltar ben poc d’ells (“New Home”, “Aphelion”), la cosa promet. El trio porta tocant junts des de que amb prou feines eren uns adolescents, i han començat a ser reconeguts gràcies a les seves actuacions com teloners de bandes com Estrons o Slaves. El video que acompanya a “Satisfaction” ens trasllada a aquests talkshows dels seixanta i els setanta, on nous grups feien embogir a les joventuts. Encara que de fet apostem que aviat no farà falta viatjar al passat perquè això ocorri.

Glass Animals – “Pork Soda”

Pels qui no els coneguin, començaré afirmant que els Glass Animals són els responsables d’un dels millors discos de l’any passat, “How to Be a Human Being”. La crítica els avala, encara que la seva popularitat sigui encara escassa. Ells són d’Oxford i li donen al indie rock. Formada per Dave Bayley (veu principal i guitarra), Edmund Irwin-Singer (baix, teclat i cors) i Joe Seaward (bateria), la banda va debutar en el 2014 amb “Zaba”, amb una producció sovint amanida amb elements del pop i la psicodelia, i temes com “Pools” o el seu èxit “Gooey”. El seu segon disc està replet de grans temes, tots destacables, com qualsevol dels senzills que ja s’han extret d’ell: “Life Itself”, “Youth”“Season 2 Episode 3”, o “Pork Soda” del que acaben de publicar videoclip. Una història sobre un triangle amorós gens convencional (o potser més convencional del que podríem pensar?).

Katy Perry feat. Skip Marley – “Chained To The Rhythm”

Per la Katy Perry sobren les presentacions, com tampoc us desvetllem res si us parlem del seu nou senzill, “Chained To The Rhythm”, que porta sonant fort des de fa ja un mes. Tot i així no podíem deixar-la fora de la nostra PlayList, i és que la cançó és summament addictiva, ja des de la primera escolta. El tema és un trenca-pistes que compta amb la col·laboració del nét de Bob Marley,  Skip Marley, així com la de l’omnipresent Sia entre els seus autors, i suposa l’inici de l’any del gran retorn de la Perry, que torna amb nous aires. Ara s’autodenomina “activista” i “conscient”, i “Chained To The Rhythm” pretén ser una metàfora sobre el capitalisme americà. El seu “Lyric Video” mostrava la vida sedentària d’un hàmster, i en el seu recent video oficial ens porta a “Oblivia”, un retro-futurista parc d’atraccions on divertir-nos com a hàmsters en les seves gàbies.

Imagine Dragons – “Believer”

El passat 5 de Febrer es va cel.lebrar als Estats Units la SuperBowl, un gran event esportiu en el que darrerament compten més les actuacions musicals, promocions de sèries i pel.lícules i anuncis de la mitja part, que no pas qui s’estigui jugant el títol sobre el camp. I va ser precisament en un d’aquests anuncis, el de Nintendo, on vam poder sentir el primer single del que serà el tercer disc dels Imagine Dragons: “Believer”. Una marxa de timbals acompanyen la persistent veu de Dan Reynolds mentre aquest canta i rapeja declarant-se “el capità del seu propi mar”. Afegim-hi un cor que juga a parar i accelerar el tempo acompanyat de sintetitzadors i ja tenim un tema que vol recuperar les senyes d’identitat dels seus inicis a la vegada que hi introdueixen elements nous. Perquè quan ho has petat tant com els de Las Vegas van aconseguir al seu debut “Night Visions” (2012) amb hits com “Top of the world”, “Radioactive” o “Demons” no faltaran les veus que assegurin que ja mai podran superar aquell llistó. Però el quartet no sembla pas disposat a deixar-se arronsar per la presió.

The Jesus and Mary Chain – “Amputation”

Els germans Jim i William Reid només havien sortit de la seva llarguissima retirada com a banda al 2014-2015 per fer una gira en la que interpretaven el seu disc de debut “Psychocandy” per celebrar-ne el 30è aniversari. Unes sonores i públiques bronques allà pel 1998 havien posat fi a la carrera a uns mites de la música indie (sí, això de les guerres musico-fraticides no s’ho van inventar els Gallagher de Oasis). Però sembla que la maduresa i això de trepitjar la carretera els va servir per parlar, enterrar mals rotllos i sentir el cuquet de les ganes de tornar a compondre nou material junts. Des de la tardor de 2015 els escocesos han estat escribint i enregistrant a cavall entre Dublín, Londres i Granada guiats pel productor Youth. I arribats a aquest 2017 ja ho tenen tot llest per tancar el buit que va seguir a la publicació de “Munki” (1998). “Amputation” i “Always Sad” són els primers singles que han adelantat del disc que llençaran el 24 de Març amb el nom “Damage and Joy”. Ells potser estarán tristos, però nosaltres ens n’alegren molt del seu retorn i esperem amb moltes ganes veure’ls sobre l’escenari del Razzmatazz el proper 29 d’Abril.

The Menzingers – “Lookers”

Els nordamericans The Menzingers obren el seu nou disc “After the party” preguntant-se “on anirem ara que ja hem passat la vintena?” al tema “Tellin’ Lies”. Doncs afortunadament sembla que no massa lluny del seu rock de base punkera que els ha fet grans. Amb unes lletres més introspectives i un so més treballat, Greg Barnett i els seus no han perdut l’espurna ni l’energia. I així, tres anys després de “Rented World” (2014) ens presenten nou disc, amb un grapat de temes on reflexionen sobre aquell moment vital crític en què pot ser que un ja no tingui el cos per la vida de rocker de carretera com als seus inicis. Però irònicament ho fan amb un so que connecta precisament amb aquells inicis, a cop de guitarra i bateria, i amb les potents veus de Barnett i Tom May, en talls com “Lookers”, “House on Fire”, “Bad Catholics”, “Your Wild Years” o “The Bars”. Sembla que després de la festa encara hi ha lloc per molta més festa.

Barns Courtney – “Fire”

La vida de Barns Courtney és d’aquelles que fan córrer rius de tinta si al final s’aconsegueix triomfar, però a les que ningú pararia atenció si no fos el cas. Emigrat d’Anglaterra a Seattle amb només 4 anys i tornat al seu país amb 15, va liderar dues bandes de les que dificilment haureu sentit parlar: SleeperCell i Dive Bella Dive, va signar amb un segell que mai va arribar a publicar el seu disc i després va passar anys treballant de dependent i dormint en sofas aliens o al cotxe de la seva nòvia. I va arribar 2015 i les radios van airejar un nou tema en solitari, “Glitter and Gold” i un productor en va escollir un altre, “Fire”, per una pel.lícula de Bradley Cooper. Des de llavors, i fent de teloner de Ed Sheeran, Blur o Tom Odell, sembla que per fi comença a llaurar-se el camí, aferrat a la seva inseparable guitara i amb quilos d’actitud. Aquest any el començava llençant un EP amb el títol de “The Dull Drums” que a més dels dos temes esmentats, inclou “Little Boy”, “Hellfire” i “Hands”. Recuperem doncs aquella “Fire” que ara obre aquest curta durada i desitgem que 2017 sigui per fi l’any de Barns Courtney. Ganes de currar-s’ho i foc a les venes no li falten.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR