La comunidad de los corazones rotos
6.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Una discreta reflexió sobre els desitjos de l’ànima;sobre com influïm i ens influeixen els altres; i de com les trobades casuals poden donar sentit a les nostres vides.

Sota el títol original d'”Asphalte“, Samuel Benchetrit  ens parla del procés natural de recerca d’afecte com innata necessitat humana. Basada en la seva pròpia novel·la “Las crónicas del asfalto“, el realitzador francès s’atreveix a abordar el tema de la solitud utilitzant un registre de clar toc amarg camuflat de comèdia.

Com ja va fer en anteriors ocasions, Benchetrit opta de nou per una comèdia irònica muntada a partir de la suma de diversos relats. En aquest cas, i des d’una perspectiva d’autèntic tribut al cinema, ens narra la història de tres personatges solitaris que arriben de forma casual a la vida d’uns altres tres éssers, també solitaris, que resideixen en un mateix edifici de la perifèria francesa. Cada un a la seva manera suposa una oportunitat per omplir el buit que pateix l’altre, ja sigui el generat per l’absència d’una parella, d’un fill, o d’una mare.

Les referències cinematogràfiques comencen amb l’aventura d’un veí insolidari que pretén viure la seva particular versió de “Els ponts de Madison” (1995) gràcies a una infermera que, envoltada de solitud com ell, es creua en el seu camí. En la següent història apareix (sota un altre títol i en blanc i negre) un passatge d’una de les primeres pel·lícules de Isabelle Huppert, “La Dentellière ” (1977), servint de fons per explicar com una actriu en plena decadència, interpretada per ella mateixa, cobreix sense pretendre-la necessitat d’empara del seu veí adolescent. L’últim relat fa al·lusions lleugeres a produccions com “Gravedad” (2013) i “2001: Una odissea de l’espai” (1968) per presentar-nos la trobada entre una dona algeriana el fill és a la presó i un astronauta que després d’una fallada en la missió que s’està realitzant, cau accidentalment al terrat de l’edifici.

La comunitat dels cors trencats

Benchetrit juga més amb situacions una mica surrealistes per evidenciar el poc convencionalisme amb el que de vegades arribem a generar vincles en aquesta recerca inconscient de companyia, de trobada amb un mateix. Aquesta necessitat instintiva de formar part de la vida de l’altre tot i que ens topem amb potencials obstacles com la distància generacional (l’adolescent i l’actriu madura), la diferència cultural (l’astronauta americà i la dona àrab), o la contraposició de valors ( la infermera altruista i el veí insolidari)

Potser amb la intenció de proximitat, el director tria un format de projecció inspirat en l’angle de visió natural de l’ull humà (1,33: 1) però ni aquest criteri estètic clàssic ni un atractiu estil de muntatge ple de plans curts aconsegueixen aportar tota la força o la profunditat que es podria esperar. Malgrat l’esperit prometedor de la història, de la seva narrativa quotidiana i de l’excel·lent maneig de l’humor visual, un es queda amb la sensació que la pel·lícula està incompleta, que falta alguna cosa … qui sap si en sintonia amb la trama d’individus existencialment incomplets que hi apareixen.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR