Penúltima jornada del festival. Un total de 12 sessions, amb algunes estrenes molt esperades. Les nombroses cues evidencien l’expectació general davant la programació d’enguany. Anem per parts.
Closet Monster
Closet Monster narra la típica historia de despertar sexual d’un jove. Oscar, de pares separats, és testimoni de nen d’una brutal agressió homofòbica. Aquest fet i la difícil convivència amb el seu pare li faran reprimir la seva identitat sexual fins ben entrada l’adolescència. És llavors quan arribaran, en un desenvolupament narratiu típic, les seves ànsies de marxar del niu per a satisfer el seu objectiu professional, la rebel·lia cap al seu pare, que rebutja la seva identitat sexual, i el seu primer romanç, amb un company de feina que personifica els seus anhels. Malgrat la seva predicibilitat, els personatges secundaris esquemàtics i els girs forçats, el film es deixa veure gràcies a l’excel·lent fotografia, la interpretació de Connor Jessup com a Oscar, les fugides oníriques i la banda sonora electrònica.
Closet Monster, la primera pel·lícula canadenca a la història del Festival Americana, és el debut a la direcció de Stephen Dunn i va aconseguir el premi a la millor pel·lícula canadenca en el Festival de Toronto de l’any passat. Un film irregular que explica la superació dels traumes infantils i l’acceptació de la condició homosexual, amb clares influencies del cinema dels també canadencs Xavier Dolan (especialment Los amores imaginarios) i David Cronenberg, en els moments més al·lucinògens, aquells que combinen repressió sexual amb visions malsanes.
Nota: 6,5
Wiener-dog
Una de les sessions més esperades, el nou film de Todd Solondz, un dels directors nord-americans més reconeguts i personals dels darrers anys. I Wiener-dog no decep. Tornem a trobar-nos una brutal sàtira de la societat actual, un film ple de personatges inadaptats o fracassats que col·lisionen sovint contra ells mateixos o enfront una realitat sempre per davant del seu enteniment.
En aquesta ocasió l’eix vertebrador són els diferents amos que té el gos salsitxa del títol en quatre històries episòdiques, una mica irregulars. A través del seu habitual humor descarnat, el director de Happineess (1998) critica la hipocresia humana i reflexiona sobre la soledat i la impossibilitat de comunicació amb l’altre. Solondz, sempre incòmode, sembla dir-nos que l’única via d’aconseguir una certa tranquil·litat d’esperit no és abraçant els valors de l’actual societat del benestar sinó desconnectant de la realitat, una realitat plena de merda.
Nota: 7,5
Swiss Army Man
Però a la merda també hi ha lloc per a la llum. Swiss Army Man, la comèdia més escatològica de la temporada, és una de les joies de l’any. L’òpera prima de Dan Kwan i Daniel Scheinert, que signen com a Daniels, és una original historia fantàstica sobre l’amistat i l’acceptació de la nostra individualitat, premiada als festivals de Sundance i Sitges de l’any passat.
Hank, nàufrag a una illa deserta, està a punt de treure’s la vida quan apareix un cadàver empentat per la marea, les violentes flatulències del qual fan sospitar que no està del tot mort. A partir d’aquí començarà una personalíssima relació entre ambdós, mai vista abans al cinema. Influenciada pel cinema de Spike Jonze i Michel Gondry i magníficament interpretada per Paul Dano i Daniel Radcliffe, Swiss Army Man ens ensenya que inclús a la pitjor de les situacions hi ha lloc per a l’esperança i que tenim moltes formes de sortir endavant.
Nota: 8,5
Envía una resposta