La chica desconocida
6Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Els germans Dardenne hi tornen. Els directors amb dues Palmes d’Or al seu currículum ens presenten La chica desconocida. Una pel·lícula que, tot i no alçar-se victoriosa a Cannes 2016, va venir a repetir que l’estil dels directors belgues és inamovible. Mostrant-nos que es pot fer un thriller interiorista despullat de tota tensió, La chica desconocida et farà sentir més ‘cultureta’ i empàtic. Però sense entusiasme.

I què són els Dardenne? A part d’aquells que algú celebrarà per Dos días, una noche o El Niño, són més. Són càmera, per exemple. Són la càmera en mode narrador observador. O en mode ‘cosí que t’han obligat a portar amb els teus amics’, que no se separa ni un metre, que no et perd de vista. La càmera que t’ensenya la protagonista, te la mostra, te la cansa. Que et fa memoritzar cada porus facial de l’Adèle Haenel. Que es mou nerviosa. És, en realitat, una càmera que carrega amb la tensió evaporada amb tota la intenció del guió.

I aguantant aquest escrutini, no podia haver-hi una altra actriu més adient que la titànica Adèle Haenel. Sobretot després que caigués la primera opció Cotillard. La jove belga, per menys mediàtica i més reveladora, és el nexe angelical que ve a connectar el súmmum de la humanitat amb la frustració de les barreres socials. I amb un tarannà molt més amoïnat que a la premiada Les combatants, Haenel es menja el paper d’aquesta metgessa amb càrrec de consciència per no haver atès fora d’horari a una noia que apareix morta l’endemà.

La chica desconocida

I és així que la peli, amb el color gris de Lieja per bandera, et ressegueix una història sense sotracs, asfaltada. I com l’asfalt, còmode. Obviant els tan preats girs de guió omnipresents de Netflix i el Hollywood més accelerat. L’estil Dardenne és a l’europea, que diria Rajoy. I el problema no és tan la falta de sorpresa, sinó la manca de connexió amb tot allò forani a la protagonista.

Per aquest motiu, el darrer film dels creadors belgues es cataloga com el més fluixet de la seva trajectòria. Tot i que, per la magnificència visual i interpretativa es compensa fins arribar a l’acceptació meridiana. I el pressupost estalviat en vestuari i música, ambdós categories desertes, sembla ser invertit en la distribució que ens porta aquesta obra poc comercial i fàcil de veure. De fet, sense artificis, en una societat amb una aposta per l’audiovisual digna, això seria una correcta reposició de televisió un diumenge a la tarda.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies