“Nom. Estat civil. Professió. Creences religioses, preferències polítiques, orientació sexual. Sempre connectat. Actualitzat. “I pensar en tot el que feia la Stasi per espiar-nos! Ni tan sols ells van ser capaços de somiar amb un món en el qual els ciutadans portessin voluntàriament artilugis de seguiment, es vigilessin i informessin sobre si mateixos, matí, tarda i nit”, es lamenta un dels personatges del relat que dóna títol a aquesta antologia.”
La bibliografia d’Adam Johnson sorprèn. Amb tan sols un parell de novel·les, tres antologies i una quinzena de relats en publicacions, l’autor nord-americà ja ha trobat un lloc en el qual quedar-se dins de l’espectre literari contemporani. Després de guanyar el Pulitzer el 2013 amb El huérfano, ara Johnson torna a marcar tendència amb la seva nova col·lecció de relats George Orwell fue amigo mío, llibre que ja li ha valgut el National Book Award de 2015. I realment ho mereix.
Normalment les crítiques en les portades dels llibres, aquestes frases descontextualizadas que gairebé insulten als qui gosin no comprar-los, no diuen res a qui escriu aquestes línies. És més, de vegades han estat la raó per la qual ha preferit no comprar-los. Així doncs, des d’aquest escrit, convido a aquells que sentin el mateix a llevar aquesta típica banda vermella que cobreix aquest llibre en qüestió i ho llegeixin sense pretensions, sense expectatives i sense prejudicis. Els prometo sincerament que el gaudiran molt més.
I és que és irònic pensar en com el tema principal dels relats és el control de la ciutadania quan en la mateixa portada s’està intentant controlar als propis lectors. Però un no s’adona d’això fins que llegeix l’última pàgina, tanca el llibre i fa aquella última mirada a la portada. Sense adonar-se, la seva paranoia ha augmentat i el seu descontentament amb la manera en què es fan i fem les coses també. Sobretot el ja nomenat relat que dóna nom a la col·lecció farà que la ràbia per la ceguesa pròpia sigui inevitable. No desitjo a ningú trobar-se amb un agent policial just després de llegir ni una frase de qualsevol dels relats. L’autocontrol serà impossible.
Així, Adam Johnson aconsegueix, com a mínim, provocar al públic. Fa que el lector estigui comparant a cada moment cada cosa que passa amb la seva pròpia existència i amb el funcionament de la societat actual. Esperem que la proliferació d’aquest tipus de literatura, que, per sort, cada vegada és més corrent, porti a la ciutadania a adonar-se del món en el qual realment vivim. Un món encaminat a tornar a 1984.
Envía una resposta