Ombres Titàniques
Els Titans ja no existeixen. De fet, pel que fa a ells, mai ho van fer com a tals. Però, ara, després d’uns quants anys anys, un antic mal desperta per convocar de nou als joves herois que una vegada el van aturar i cobrar-se, per fi, la seva venjança.
El món ha canviat. Després dels successos de Flashpoint, l’univers DC es va reiniciar de nou, canviant algunes històries, barrejant-ne unes altres i oblidant vivències i personatges anteriors al reboot. Els Teen Titans van ser un més dels tràgics sacrificis que es van perpetrar en l’altar del nou univers. El carismàtic grup de joves mai va arribar a unir-se. Els seus membres van seguir rutes diferents, destinacions diferents i mai van aconseguir ajuntar-se. O sí que ho van fer? A les portes d’un nou renaixement dimensional, alguns secrets sortiran a la llum i exposaran amb paorosa claredat que oblidat no significa inexistent.
Abans de res, haig de confessar que mai he estat un admirador dels nous 52. Al meu entendre, s’han comès actes que podrien qualificar-se d’errors en alguns casos i de veritable barbàrie en molts altres. El desig d’aproximar la indústria del còmic a les noves generacions va passar per una modernització mancada d’ànima, i molts dels grans superherois i justiciers van veure el seu rerefons estripat i malmès, perdent molt d’allò que els feia especials i vibrants (Flaix i Superman són una bona mostra d’això).
Quan es té certa edat, i s’ha gaudit d’una trajectòria en les històries de l’univers DC immediatament posterior a la Crisi de les Terres Infinites, és molt difícil no sentir-se desplaçat en aquest nou món (una mica com el Superman de Terra 2 o l’Alexander Luthor de Terra 3 en la sublim Crisi Infinita).
Molt ha canviat i no sempre per bé.
Molts personatges han sofert una cruenta punyalada en la seva mateixa essència i, tal vegada, una de les més doloroses punxades la va rebre en el pit l’equip dels Titans. Si alguna cosa feia d’aquest equip quelcom únic era la història de la seva formació i el significat de ser-ne membre. Els companys adolescents dels més grans herois de la terra van voler apartar-se de l’ombra dels seus mentors i marcar la diferència segons les seves pròpies normes i visió de la justícia i van aconseguir alguna cosa sorprenent i del tot inesperat; buscant formar un grup van crear un família. Cap altra alineació posseeix aquest càlid sentiment de pertinença més que els Titans, i tots els lectors, ho confessin o no, admiraven aquest grup per aquest mateix esperit. Això i l’idealisme juvenil, capaç de veure més enllà de les ombres i canviar el món amb el cap alt i el cor al seu lloc. Amb el temps, la guerra es va cobrar el seu preu. Va haver-hi traïcions, distanciaments… morts… Però, malgrat això, la família va continuar, i les noves generacions van aprendre dels seus predecessors, inspirats pel valor i heroisme que els va caracteritzar.
Amb el reinici de l’univers, tot això es va malmetre. La història, les generacions, el llegat… esborrats sense clemència. El grup va perdre la seva raó de ser. Va néixer una nova alineació, eixelebrada i contestatària, un nou equip sobrenomenat Teen Titans que tractaria d’exemplificar l’actitud rebel i inadaptada dels temps moderns. Una còpia sense substància, una ombra sense valor. Ara, amb el “Renaixement”, l’univers torna a canviar i els guionistes decideixen operar la transició d’una manera menys incòmode, menys brutal, com si adonar-se que s’ha pres un camí erroni hagués estat part del pla des del principi, començant a barrejar herois de l’antic univers amb aquest nou que no acaba de funcionar, intentant convertir-lo de nou en el que era i sempre hagués hagut de ser. Però per mantenir tal il·lusió, per dissimular l’errada, el canvi havia d’operar-se gradualment, de manera progressiva, desvetllant secrets enormes per, una vegada més, donar la sensació d’un arc argumental de dècades que només ara comença a desvetllar-se.
Això és aquest còmic “La Cacería de los Titanes”. Un enorme pròleg de dues-centes pàgines, on comencen a plantejar-se algunes preguntes i no es dóna cap resposta.
El dibuix és més que decent i els diàlegs i situacions acceptables. Però, en el fons, és una història que no atipa. Tot són mitjos records i teories sense base. És un cúmul d’incògnites on els personatges naveguen a la deriva reaccionant com poden.
Un acaba de llegir-lo i té l’agre sensació de que l’han estafat.
Cada capítol acaba amb l’estil propi de les sèries modernes, utilitzant el cliffhanger “Hitchcocknià” de manera basta tan sols per donar la sensació de suspens. És un mantra que repeteix una vegada i una altra “Atenció… hi ha un secret”, “aviat es revelarà tot”… I no és cert. L’arc argumental que portarà als Titans a redescobrir el seu origen perdut ocupa la nova sèrie de Rebirth del mateix grup, la qual cosa converteix aquest número en alguna cosa prescindible, sense cap rellevància per a la trama ni els personatges.
En resum, un spin off, una simple curiositat, entretinguda, això sí, que amb prou feines si mereix el temps invertit en consumir-la.
Una llàstima considerant que, al cap i a la fi, l’art emprat en el dibuix i l’entintat no són en absolut mediocres.
Editorial: ECC
Web editorial
Pàgines: 200
Preu: 18,50 €
Guió: Dan Abnett
Dibuix: Geraldo Borges, Paul Pelletier, Paulo Siqueira, Stephen Segovia
Format: Rústica, a color
ISBN: 978-84-16945-47-4
Edició Original: Titans Hunt núms. 1 a 8 USA
Envía una resposta