T2 Trainspotting
5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

T2 Trainspotting, 21 anys després de la seva primera part, ens retorna a aquell Edimburg de pubs, drogues i vides desestructurades. I, per desgràcia, ho fa amb regust a grup reivindicatiu de música estovat amb el temps. Posant-li fàcil a la colla de crítics nostàlgics que van convertir aquell Trainspotting (1996) en icona de la Generació X. Per ells i pels altres, Danny Boyle ens presenta un film que només viu de la força de l’anterior. On l’evolució dels personatges sembla insuficient, inexacta i insulsa. Amb acció més pròpia de Transporter que Trainspotting.

“Tots teníem por a fer una merda” va dir el productor Andrew Macdonald durant la promoció de la seqüela. Almenys eren conscients de la probabilitat de trobar-se amb un nyap del tarannà del que va haver de capbussar Mark Renton (Ewan McGregor) a la icònica escena de la primera entrega. I, si bé aquesta continuació té intencions de tocar l’espectador fins mostrar-li l’angoixa, la humiliació i el patetisme del ‘nar fent’, no penetra enlloc. L’encert del film? L’oda a la rancúnia i l’enveja soterrada. I la música.

Sempre fa patxoca trobar-se de nou a aquell grup d’escocesos corredors de carrers i intel·lectuals de tòxics i baralles. Aquest cop, però, amb noms de pila i no malnoms. Evidència rellevant. El Rent boy de McGregor passa a dir-se Mark, el Sick Boy de Jonny Lee Miller ara és Simon, el Spud d’Ewen Bremner canvia a Murphy, etc. La maduresa ho toca tot per fora i res per dins, et ve a dir la pel·lícula. Mateixa oportunitat de traïció, diferent empaquetatge. Un ingredient extra per l’argument: la disputa per una noia, la Nikki (Anjela Nedyalkova). Em pregunto quantes hores va suar el guionista John Hodge per desterrar aquest tòpic en la continuació d’un film on els tòpics no existien.

T2 Trainspotting

Un guió que, per cert, ens retorna al discurs de referència embotit al bell mig. ‘Escull la vida’ 2.0. Més impostat que el primer i encara i així brillant, és el punt d’inflexió que separa l’inici incert del desenllaç avorrit. I en mig, espurnes de la diversió i malversament de vitalitat que van fer èxit i que donen el ritme vestigi d’aquesta òpera prima de la incomprensió juvenil. Deixant de banda la droga com a protagonista, la recerca d’un futur solucionador d’incerteses revesteix amb gràcia el concepte ‘bordell’ amb la paraula ‘sauna’. I la música de Young Fathers, Fat White Family i Rubberbandits barreja el rap, amb l’electro i et desperta a ritme de guitarra tensada amb sons digitals trets del cos d’un robot furiós.

En definitiva, la mostra de la decadència d’un grup d’amics anys després d’una traïció que ens porta Danny Boyle (Slumdog Millionaire, Steve Jobs) s’esmicola en el seu propi adjectiu, decadent. Tot igual però una mica pitjor. Com el retorn amb l’ex malvivint un passat feliç. Com Jarabe de Palo vivint de La flaca. No sé si es pot afirmar que es van complir les pors del productor, Andrew Macdonald, però sabem que està a anys llum d’escollir ser memorable.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies