Quan es vol retratar una persona al cinema, sempre es pot començar a la David Copperfield, amb allò de “Vaig néixer un divendres a les dotze…” i anar resseguint la vida, creixement i fins a la mort de la figura en quëstió. Però a vegades n’hi ha prou en posar el focus en uns pocs moments rellevants per transmetre el fons d’algú, exposar la seva ànima a través de reaccions i actuacions davant de fets puntuals. Aquesta segona és la línea per la que aposta el director xilè Pablo Larraín en la seva primera pel.lícula americana per apropar-se a tota una icona: Jaqueline Kennedy.
A “Jackie”, la vídua de John F. Kennedy (Natalie Portman) s’asseu a parlar amb un periodista (Billy Crudup), que la interpel.la sobre diferents moments de la seva vida. La seva conversa aviat acaba centrant-se en el gran moment que va canviar la seva existencia i la de tot un país, l’assassinat del seu marit a la ciutat de Dallas al novembre de 1963. La imatge de Jackie vestida de rosa, enfilant-se a la part de darrera del descapotable després que el seu marit rebés un tret al cap és d’aquelles que han passat per sempre a la historia.
Aquella bala es va emportar per davant un President dels Estats Units, però també va ensorrar l’existència de la dona que l’havia acompanyat en el camí cap a la Casa Blanca, quan ella tenia només 34 anys. Amb el peu de les preguntes del periodista i les respostes de Jackie, la pel.lícula la segueix en els pocs dies posteriors i el remolí de fets que va haver d’assumir, des de comunicar la mort als seus dos fills petits, imposar el seu criteri a l’hora d’organitzar el funeral i enterrament, presenciar el ràpid jurament del càrrec del nou president o haver d’abandonar la Casa Blanca i el càrrec de Primera Dama. Fets als que va haver de sobreviure sentint una gran soledat, només paliada per la companyia del seu cunyat (Peter Sarsgaard) o un capellà (John Hurt).
Decidint centrar-se en aquests pocs moments, el guió de Noah Oppenheim i la direcció de Pablo Larraín fan de “Jackie” un retrat personal que s’allunya del biopic a l’ús, aconseguint una densitat i una rellevancia concentrada molt elevada. En poc més d’hora i mitja de metratge, i gràcies a un hàbil muntatge que encadena l’entrevista present, amb els moments recordats, assistim a un completíssim retrat d’una dona. El film ens mostra sense concessions el dolor de la pèrdua d’un marit, el remolí de sentiments contradictoris cap a una persona que no sempre havia estat fidel però que ara toca plorar, la dificultat de trobar l’equilibri entre la significació íntima i la que tenia per tot un país, la necessitat de redefinir-se de cop i per força quan tot el què havia construit durant anys s’ensorra o el valor d’una mare que ha de protegir dos nens petits en una situació terrible.
I en tot aquest mosaic, excel.leix una Natalie Portman esplèndida que s’enfronta a totes aquestes emocions en una grandísima interpretació que li ha suposat la seva tercera nominació a l’Oscar. Portman aguanta plans tancadíssims mentre la càmera s’hi apropa i recrea per veure-la ensorrar-se i projectar enteresa, riure i plorar, estimar i odiar, perdre’s i trobar-se. Com “Jackie” és un film de detalls, la seva interpretació està carregada de matisos, petits gestos i un gran treball vocal que fan que en tot moment veiem i entenguem a Jaqueline Kennedy.
Envía una resposta