Jackie
7.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Quan es vol retratar una persona al cinema, sempre es pot començar a la David Copperfield, amb allò de “Vaig néixer un divendres a les dotze…” i anar resseguint la vida, creixement i fins a la mort de la figura en quëstió. Però a vegades n’hi ha prou en posar el focus en uns pocs moments rellevants per transmetre el fons d’algú, exposar la seva ànima a través de reaccions i actuacions davant de fets puntuals. Aquesta segona és la línea per la que aposta el director xilè Pablo Larraín en la seva primera pel.lícula americana per apropar-se a tota una icona: Jaqueline Kennedy.

A “Jackie”, la vídua de John F. Kennedy (Natalie Portman) s’asseu a parlar amb un periodista (Billy Crudup), que la interpel.la sobre diferents moments de la seva vida. La seva conversa aviat acaba centrant-se en el gran moment que va canviar la seva existencia i la de tot un país, l’assassinat del seu marit a la ciutat de Dallas al novembre de 1963. La imatge de Jackie vestida de rosa, enfilant-se a la part de darrera del descapotable després que el seu marit rebés un tret al cap és d’aquelles que han passat per sempre a la historia.

Aquella bala es va emportar per davant un President dels Estats Units, però també va ensorrar l’existència de la dona que l’havia acompanyat en el camí cap a la Casa Blanca, quan ella tenia només 34 anys. Amb el peu de les preguntes del periodista i les respostes de Jackie, la pel.lícula la segueix en els pocs dies posteriors i el remolí de fets que va haver d’assumir, des de comunicar la mort als seus dos fills petits, imposar el seu criteri a l’hora d’organitzar el funeral i enterrament, presenciar el ràpid jurament del càrrec del nou president o haver d’abandonar la Casa Blanca i el càrrec de Primera Dama. Fets als que va haver de sobreviure sentint una gran soledat, només paliada per la companyia del seu cunyat (Peter Sarsgaard) o un capellà (John Hurt).

Jackie Natalie Portman Pablo Larraín

Decidint centrar-se en aquests pocs moments, el guió de Noah Oppenheim i la direcció de Pablo Larraín fan de “Jackie” un retrat personal que s’allunya del biopic a l’ús, aconseguint una densitat i una rellevancia concentrada molt elevada. En poc més d’hora i mitja de metratge, i gràcies a un hàbil muntatge que encadena l’entrevista present, amb els moments recordats, assistim a un completíssim retrat d’una dona. El film ens mostra sense concessions el dolor de la pèrdua d’un marit, el remolí de sentiments contradictoris cap a una persona que no sempre havia estat fidel però que ara toca plorar, la dificultat de trobar l’equilibri entre la significació íntima i la que tenia per tot un país, la necessitat de redefinir-se de cop i per força quan tot el què havia construit durant anys s’ensorra o el valor d’una mare que ha de protegir dos nens petits en una situació terrible.

I en tot aquest mosaic, excel.leix una Natalie Portman esplèndida que s’enfronta a totes aquestes emocions en una grandísima interpretació que li ha suposat la seva tercera nominació a l’Oscar. Portman aguanta plans tancadíssims mentre la càmera s’hi apropa i recrea per veure-la ensorrar-se i projectar enteresa, riure i plorar, estimar i odiar, perdre’s i trobar-se. Com “Jackie” és un film de detalls, la seva interpretació està carregada de matisos, petits gestos i un gran treball vocal que fan que en tot moment veiem i entenguem a Jaqueline Kennedy.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies