En una nova jornada, la Berlinale ens porta de viatge per Europa, amb els retorns de grans noms com Sally Potter o Aki Kaurismaki. Centrant-se en les relacions humanes, els films de la jornada ens porten una complicada relació paterno-filial, un sopar que anirà traient a la llum molts secrets i una historia amable d’inmigració.
Helle Näcte (Bright nights)
Alemanya/Noruega, 2017
Director: Thomas Arslan
Michael ha de fer-se càrrec del funeral del seu pare, que vivia retirat a Noruega i al que portava anys sense veure. Així que es desplaça fins allà i aprofita per fer-ho en companyia del seu fill Luís, un adolescent al qual tampoc freqüenta i amb prou feines coneix. Un viatge durant el qual hauran de conviure en un dia a dia que mai han tingut; un trajecte en què Luís treu a relluir la seva ràbia i els seus retrets.
L’enèsima revisió del conflicte de la relació pare-fill ens porta d’excursió per Noruega, en què a l’estiu per la nit no es pon el sol, en una pel·lícula que en cert punt es fa innecessàriament llarga i tediosa. En aquest cas les tensions paternofilials semblen transferir-se generacionalment.
El director Thomas Arslan, l’actriu Hanna Karlberg i l’actor Tristan Goebel
The Party
Gran Bretaña, 2017
Dir.: Sally Potter
Sally Potter va rodar aquesta pel·lícula en ple referèndum sobre el Brexit. I no li ha pogut sortir una pel·lícula menys secessionista. En setanta-un minuts i amb una estructura teatral que no deixa de recordar-nos a “Un déu salvatge“, ens regala un guió molt ben armat, ple de picades d’ullet polítiques i feministes tractades amb el millor sentit de l’humor; i tot pintat d’un impecable blanc i negre amb la finalitat de restar visibilitat a l’entorn i centrar-se en aquests personatges que ho són tot.
La pel·lícula compta, a més, amb un repartiment envejable. Kristin Scott Thomas és el centre d’una història plena de girs i secrets que es van desvetllant a mesura que evoluciona la trama; i al voltant d’ella graviten el sarcasme i la llengua esmolada del personatge interpretat per Patricia Clarkson, l’excèntrica espiritualitat del gran Bruno Ganz o la hieràtica perplexitat de Timothy Spall entre d’altres. La música en vinil és també un personatge important que incideix no només en el to sofisticat de la història, sinó que és part dels moments més tragicòmics i singulars. Recomanable, ràpida i garantia de passar una estona divertida.
El repartiment de The Party amb la directora Sally Potter
Toivon tuolla puolen (The Other Side of Hope)
Finlandia, Alemania 2017
Dir.: Aki Kaurismäki
Kaurismäki torna per explicar-nos dues històries de perdedors, històries que tenen a veure amb la crisi del món occidental i l’oriental. Khaled, un home sirià, arriba de polissó a Helsinki i demana asil polític. En aquesta mateixa ciutat un altre home, Wikström, liquida el seu negoci de comercial tèxtil i provoca un canvi radical en la seva vida. Mentre el destí de Khaled està en mans de la burocràcia i les lleis d’immigració, Wikström intenta refer la seva vida comprant un restaurant passat de moda.
El director Aki Kaurismaki
La realitat de la immigració és aquí representada amb cert punt de vista “bonista”, si bé la història es veu rectificada pels girs i els matisos. Com a contrapunt còmic està el petit univers creat al voltant del restaurant, els personatges que hi treballen i que “venien” amb el contracte de compra. L’univers de Kaurismäki es manifesta en els silencis, en la il·luminació, en la composició de les escenes i en els cops d’humor. No deixeu de veure-la.
Envía una resposta