L’editorial Impedimenta se’n recorda de George Perec i rescata de la desmemòria “Me acuerdo”, un llistat d’evocacions personals adherides a la biografia i a la intimitat de l’autor que, segons les seves pròpies paraules, ‘no mereixien formar part de la Història, ni tampoc figurar en les Memòries d’estadistes, alpinistes i monstres sagrats’.
A mitjans anys setanta, Perec enumerava com era el seu costum, ho feia a la seva manera, amb apunts en vertical i escrits al marge. Enumerava espais, per ser més precisos, i ho titulava Espèces d’espaces perquè Perec no edulcorava, no era aquest el seu estil, sinó que sempre complia allò promès. Enumerava espais prosaics com el camp o l’habitació, la ciutat o el barri, també l’espai com a concepte en sí mateix, i aquí filava una mica més prim. A tots els descrivia en els seus termes, que en cada cas eren diferents. Tampoc no s’oblidava de l’immoble, capítol que incloïa un breu preàmbul, l’anunci desdramatitzat d’un projecte de novel·la: ‘M’imagino un edifici parisenc amb la façana sostreta […] de manera que, des de l’entresol fins a les golfes, tots els compartiments i habitacions quedin visibles instantàniament i simultània’. Fins i tot en revelava el títol per si a algú se li acut preguntar o fins i tot per aclarir dubtes sobre possibles estratagemes publicitàries, li posaria La Vie mode l’emploi, i el que va començar com una breu anotació al inici d’un capítol va acabar convertit en l’apogeu perequià indiscutible, una mena de Divina Comèdia oulipiana i un dels millors llibres del segle XX.
I fou precisament en aquesta mateixa època, aquella en què l’autor de Les Choses disseccionava l’espai, que Perec va tenir interès pel temps i va acumular souvenirs vivencials, 480 records de la seva infància i joventut que la seva primera traductor al castella, la Yolanda Morató, va definir com un ‘viatge a la memòria col·lectiva d’un país’. Va titular aquell llistat Je me souviens. ‘Recordo que, cap als anys cinquanta, allò chic va consistir durant un temps en dur, en comptes de corbata, uns cordons d’una finor sovint extrema’/ ‘Recordo que André Gide va ser alcalde d’un poble de Normandia i del fet que presumia de ser pomòleg’/ ‘Recordo que vaig tenir una llanterna amb una empunyadura que li feia semblar un revòlver’.
Je me souviens… així sempre.
Obra menor en comparació amb el seu expansiu parent espacial, Me acuerdo és magistral en la seva reivindicació del valor de la subjectivitat, que al text s’arroga el poder absolut enfront les fastuoses mitologies que en aquella època es presumien infalibles. Sense pompa ni altivesa, PErec va invertir els termes i va fer d’allò que li era propi quelcom universal a partir de petits fragments de quotidianitat. Interpel·lava així a una societat, la seva, la francesa, que en la dècada dels setanta acumulava ja tants esglais que havia optat per la desmemòria. Modiano es proposava quelcom similar en aquella mateixa època.
Al lector en castellà, el recorregut no li resultarà estrany. Trobarà en allò aliè nexes d’unió amb el que li es propi i refarà la seva biografia i la del seu entorn amb resultats inesperadament valuosos. Recordo, diria qui escriu aquestes línies, a Vera i Barrionuevo fent exercici a la presó, i també la imatge, presa de d’un terrat.
Envía una resposta