Amb els primers problemes de sales plenes en passis de premsa i compromisos diversos, he hagut de deixar per a un altre moment l’austríaca “Wilde Mause” i l’acostament a Giacometti “Final Portrait” amb Geoffrey Rush. A canvi, hem transitat per l’Àfrica més negra, un estiu dels 90 i freakadas espanyoles. Aquest és el resum de la tercera jornada de la Berlinale.

Félicitéés una orgullosa cantant que pobla de sons les nits als bars de Kinshasa (Congo). Viu sola amb el seu fill. No necessita un home que l’exploti. Però un bon dia, rep una trucada. L’adolescent ha patit un accident de moto i per operar-lo calen molts diners. Félicité emprendrà la recerca d’aquesta fortuna entre familiars, creditors i fins i tot rics desconeguts. En aquest deambular, l’espectador observa qual turista des de la seva camioneta el decorat africà: carrers de terra plens de deixalles i plens de vida amb netes avingudes occidentals. Pel mateix transiten els tòpics africans: policies corruptes, ritus religiosos, habitants de la nit perillosos, homes borratxos a la recerca de baralla…

felicite

El premiat director senegalès Alain Gomis passa del toc de neorealisme a uns gestos de complicitat a la Malick. Quan Felicite transita en somnis per un bosc fosc. Un passeig que s’accentua quan el costumisme acaba en història d’amor. A més la narració es trenca per donar pas al llarg de la pel·lícula a un pla d’una orquestra i després un cor que componen un cant. Un cant, que m’aventuro a titular, “Cant a Felicite o Cant a la Dona Africana“. Si bé la pel·lícula m’estava agradant bastant, m’ha semblat que s’allarga innecessàriament per arribar a un metratge de 123 minuts. Encara que caldrà estar atents perquè Vero Tshanda Beya podria aspirar a l’Ós de Plata a millor actriu. Descafeïnat resultat per l’única representant africana a la Secció Oficial de la Berlinale.

I més que prometedor debut per la catalana Carla Simón. A “Estiu 1993” ens submergeix en la història de Frida, una nena de sis anys. Frida no plora, encara que se li hagi mort la mare. No pot plorar quan se l’emporten de Barcelona a una masia al camp. Ni vessa cap llàgrima en fer-li uns dels habituals anàlisi de sang per descartar la malaltia que va matar la seva mare. Així i tot la pena és allà. Frida busca comunicar-se amb la seva mare, mentre s’habitua a la família del seu oncle, la seva família adoptiva. I deixa de banda la seva vida de nena de ciutat per adaptar-se a la vida al camp.

Estiu 1993

Simón ha abordat amb valentia la difícil criança dels fills, propis o adoptats, les moltes vegades complicades relacions familiars i la gestió de la pèrdua en els menors. I amb aquesta referència passada, ens recrea aquests moments en què ens vam atrevir a convertir en empestats a nens i nenes malaltes. Valent a més Carla Simón perquè la nena protagonitzada per Laia Artigas apareix en totes les seqüències de la pel·lícula. El públic internacional i alemany que abarrotava la seu oficial de Generation Plus ha sabut riure als moments d’humor amb els que Simón ha amanit el guió. La premiere d’aquesta pel·lícula, el guió de la qual va perfeccionar a la “Berlinale Talents” de l’any passat, ha servit a més per inaugurar aquesta secció dedicada a nens i joves i que aquest any compleix 40 edicions.

I si Carla Simón obté el meu polze amunt, Eduardo Casanova no aconsegueix el mateix resultat. El conegut actor de la sèrie “Aida“, després de dirigir “Eat My Shit“, un curt sobre una noia amb l’anus a la boca, va aconseguir que la productora d’Alex De la Iglesia recolzés el seu debut en el llarg. A “Pieles“, Casanova parteix d’aquest curt protagonitzat per Ana María Polvorosa per mostrar una galeria de personatges amb deformitats o simplement grotescs: una prostituta sense ulls, una dona amb la cara deformada, un adolescent que vol ser sirena, un home amb la cara cremada, un pederasta,… Tots transiten i s’entrecreuen en un món en rosa o malva encara que l’interior sigui negre carbó.

Eduardo Casanovas

Casanova diu inspirar-se en Todd Solonz i Ulrich Seild encara que a mi em recorda més al John Waters que feia menjar merda a Divine. Segurament el cinema espanyol necessiti aquest tipus de provocadors. Espero que l’estètica s’uneixi al fons. I confio en veure un Casanova més madur en nous projectes. Encara que confesso que no és el meu tipus d’humor. Ni el d’aquells amb estómacs febles.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies