La nit del passat dijous 9 de Febrer van aterrar a Barcelona un grapat de joves talentosos arribats directament des d’Anglaterra. Venien disposats a omplir la sala 2 del Razzmatazz, i ho van aconseguir en part, i és que tot i que el públic va ser una mica escàs, la seva música va ser suficient per omplir-ho tot.
D’una banda en Declan McKenna, aquest cavaller sense espasa del que ja us hem parlat en més d’una ocasió. Va arribar amb una puntualitat anglesa que ens va agafar per sorpresa. Amb prou feines 15 minuts després d’obrir-se les portes del recinte, allà es va plantar McKenna, amb les seves malles negres, jaqueta oversize de ratlles negres sobre groc, i un bany de purpurina en el rostre. Perquè a Declan encara no li ha donat temps de llaurar-se amb prou feines un repertori de mitja dotzena de cançons, que si no això de ser teloner se li quedava ben petit. Ni una sala mig buida, ni un sistema de llum i so funcionant a mig gas, va impedir que Declan es s’entregués a fons sobre l’escenari.
La seva mitja hora d’actuació li va donar per interpretar els seus temes més victorejats, començant pel seu hit més recent “Isombard”, passant pel seu aclamat “Paracetamol”, el seu darrer senzill “The Kids Don’t Wanna Come Home” o el major dels seus èxits, amb el que es va donar a conèixer i amb el que es va acomiadar aquella nit “Brazil”. Mitja hora que li va donar també per presentar un nou tema, avançament del que serà el seu àlbum debut, que no va fer més que acréixer les ganes de tenir-ho ja entre les nostres mans (de l’àlbum parlo). Durant tota l’actuació, Declan no va parar de saltar, ofegar-se de tant salt, i de mostrar-se proper i agraït, amb aquests tímids “Gracias” (en espanyol) que dirigia a un públic potser no tan lliurat. Tal com va entrar a escena va sortir-hi, deixant la seva guitarra reverberant i xocant els cinc amb algú del seu sèquit en baixar de l’escenari. Es va marxar satisfet, clar, i era per estar-ho. Encara que certament, ens vam quedar amb ganes de més.
El plat fort, no obstant, el servirien els Blossoms, aquests nois de Manchester de llargues cabelleres i so indie carregat d’un renovat pop clàssic amb aires psicodèlics. Tom Ogden (veu principal i guitarra), Charlie Salt (baix i cors), Josh Dewhurst (guitarra principal i percussió), Joe Donovan (bateria) i Myles Kellock (teclat, sintetozador i cors), van ser igual de puntuals. A les deu en punt van arrencar amb “At Most a Kiss”. Fum d’ambient, festival de llums i una sala ja molt més plena (encara que no per tirar-ne coets), en la que ràpidament es va fer evident la presència de molt paisà mancunià*, que cervesa en mà aclamaven la banda com manen els cànons anglosaxons, amb crits profunds que surten del ronyó: “Manchester!” “Manchester!”
Tom i companyia van completar un setlist de 15 temes en una hora, en la que van demostrar que l’escenari els hi cau genial, que són una d’aquestes bandes que creix en directe, que entre ells hi ha una connexió especial adobada amb el temps, i que el seu desbordament d’energia es materialitza sobretot en la seva música, que va fer vibrar al públic mentre ells amb prou feines es despentinaven (la cara de pal del guitarrista Josh Dewhurst va ser una constant, malgrat oferir-nos alguns dels millors/brutals moments del concert). “Honey Sweet”, “Getaway” o “Blown Rose” van ser alguns dels temes més celebrats en una nit que també va incloure una versió acústica de “Madeleine”, amb Tom tot sol sobre l’escenari, i, no podia ser d’una altra forma, el seu major èxit “Charlemagne” clausurant l’actuació. Al final tots ens vam tornar una mica mancunians*.
*mancunià: gentilici de Manchester.
Envía una resposta