I amb Ildikó Enyedi van arribar la poesia i els primers tocs d’humor a la Competició d’aquesta 67 edició. La veterana directora hongaresa ha triat un escorxador de Budapest com a decorat de la seva particular història d’amor a “On body and soul”. Una història que uneix a dos discapacitats, com resa el títol, de cos i ànima. Maria, una primmirada controladora de qualitat però inhàbil per a les relacionades personals, aplica fil per randa les regulacions sanitàries. Endre, el cap, és un solitari amb un braç paralitzat. Aviat descobriran que els seus somnis coincideixen. De l’alegria de l’haver trobat a l’ànima bessona passaran als dubtes que genera començar una relació.
Després de guanyar la Càmera d’Or de Cannes (el premi a Nous Directors) el 1989 per “Mi siglo XX“, ha dirigit 8 llargmetratges. És una de les cinc dones directores en la Competició Oficial d’aquesta Berlinale. Ha creat un film ple de moments onírics i metàfores cinematogràfiques, ben amanit amb dosis d’humor absurd. Però li falta “aquella cosa” que ens captivi definitivament.
Per descomptat m’ha agradat bastant més que la segona a concurs d’avui. Conegut guionista i productor, Orin Moverman va fer un prometedor debut en la direcció el 2009 amb “The Messenger” i després de col·laborar en el film col·lectiu “I love you, Berlin” (en postproducció) competeix amb un llarg sobre les guerres familiars i les necessitats de protegir els nostres. A “The Dinner“, Paul Lohman (Steve Coogan) és un historiador desitjós d’escriure sobre la Batalla de Gettysburgh, una de les més importants de la Guerra Civil nord-americana. Convocat pel seu germà Stan (Richard Gere), aspirant a governador, haurà d’acudir al seu pesar a un ostentós sopar en restaurants exclusius amb les parelles de tots dos. La reunió treurà a la llum velles picabaralles. I desvetllará, tard, el veritable motiu de la invitació: com solucionar el crim comès pels fills de tots dos germans.
L’ordre dels plats ens condueix pels diferents capítols de la història. Amb un començament encoratjador, la pel·lícula s’enfonsa en el convencionalisme. Segurament, com em deia un crític amic, Steve Coogan sigui el millor del film. Però aquest personatge gelós, bipolar, em resulta irritant. Gere i Moverman tornen a unir forces, com van fer a “Time out of me” per acostar-nos la realitat dels sense sostre. Si aquell llarg el van passejar per Donostia, aquest ens ha arribat a Berlín, en competició.
I en competició, però fora de concurs, una peça de nostàlgia. “T2 Trainspotting“, l’esperat retorn, 20 anys després de Danny Boyle i tota la colla. Renton (Ewan McGregor) torna a Edimburg 20 anys després d’haver robat 16.000 lliures als seus companys dealers al final del Trainspotting original. A la capital escocesa res sembla haver canviat. Sick Boy-Simon (Jonny Lee Miller) segueix fent negocis bruts, Begbie-Franco (Robert Carlyle) s’acaba d’escapar de la presó i Spud-Daniel (Ewen Bremner) contínua somiant.
Amb moltes referències a la pel·lícula original, els quatre s’embranquen en una espiral d’aventures i venjança. Danny Boyle segueix regalant-nos plànols impossibles i una edició vibrant. Un parell d’acudits sobre els diners europeus i els escocesos lleials a Gran Bretanya m’han posat el somriure. Però tinc la sensació de necessitar revisitar el Trainspotting de fa 20 anys, per poder submergir-me amb els protagonistes en la nostàlgia. Tal com li diu Simon-Sick Boy a Mark Renton “això és un exercici de nostàlgia. Ets un turista del teu passat“.
Demà l’estrena de “Pieles”, l’ópera prima de Eduardo Casanova produida per Alex de la Iglesia i un apropament a l’escultor Giacometti amb Geoffrey Rush encapçalant el repartiment. A la Competició Oficial, la única africana a concurs i una austriaca.
Envía una resposta