Fa cinc anys i mig que Taylor Momsen es presentava en societat a Barcelona sobre l’escenari del Razzmatazz 2. Llavors en va tenir prou amb un setlist de 9 cançons i una aclaparadora seguretat sobre l’escenari perque ens gravessim el seu nom com un dels que haviem de seguir en el món de la música. Passat el temps, amb dos discs publicats més i uns graus més d’experiencia a les esquenes, The Pretty Reckless entrava de nou a una sala de concerts de Barcelona, un Apolo amb les entrades esgotades, i ho ha fet per confirmar que teniem motius de sobres per haver-nos fixat en ella als seus inicis.
En aquell concert de 2011, ja constatarem que Momsen havia aconseguit congregar un públic amb molta presencia de noies joves que l’havien escollida com a referent. En aquest 2017, aquelles noies han crescut amb la cantant i segueixen omplint fidels gran part de la platea de la sala Apolo. I si alguna cosa va quedar clara ahir, quan sonaven les notes de Toxicity de System of a Down poc després de les 21:00 per donar inici al concert, és que el públic ja venia entregat de casa.
Taylor Momsen entrava lentament a l’escenari, ocultant la cara sota la seva melena rossa, vestida de sobri negre, i amb el cap cot i la mà sobre el micròfon decidí començar el concert amb el tema que obria el seu segon álbum, “Follow me Down”. Down i on ella volgués, des de les primeres notes, l’audiència va demostrar-li que la seguirien allà on fes falta. I com a prova, no va fer falta ni esperar a la tornada perquè les veus dels fans es barregesin amb la de Taylor en una comunió que ja no acabaria fins al final del directe.
Abans de presentar els nous temes, The Pretty Reckless miraren primer als seus inicis amb un dels hits del seu debut, “Since you’re gone”. I acte seguit, “Oh my God” i “Hangman” sonaren per presentar en viu el disc més recent, “Who you selling for”, publicat a finals de l’octubre passat però ja completament interioritzat pel públic. Un álbum que ha seguit eixamplant les possibilitats de la banda pero que sona molt coherent amb la seva trajectòria fins ara.
Així transcorregué anit una hora i mitja de concert en què el setlist va repassar de forma equitativa els tres discs del grup. De l’inicial “Light me up” (2010) es rescataren el single homònim, “Just Tonight”, “My Medicine” i “Make me wanna die”. Del “Going to Hell” (2014) sonaren “Heaven Knows”, la contundent batalla de guitarres i bateria de “Sweet things” i el tema que dóna al nom al disc, entre pecaminoses llums vermelles. I dels talls de “Who you selling for” (2016), “Prisoner”, “Living in the storm”, “Take me down” i la propia “Who you selling for”.
I en totes elles Taylor Momsen no deixà de sacsejar la seva cabellera, serpentejar sensual i marcar territori amb contundencia a cop de taló de les seves botes altes. Entregant-se en cos i ànima a cada so, com si la guitarra de Ben Philips, el baix de Mark Damon i la bateria de Jamie Perkins l’atravesessin en cada nota, interpelant al públic al crit constant de Barcelona!, i sobretot abordant cada lletra amb una veu impecable que ni en els fragments més lents ni en els més desfermats se li va escapar en cap moment.
Pels bisos només es reservarien un tema, “Fucked up world“, que mentre Taylor abandonava discretament l’escenari, culminaria amb un esplèndid solo de bateria amb l’incansable Jamie Perkins aporrejant els plats entre scratches i música electrònica.
Han passat més de cinc anys, els seus setlists s’han doblat, els discs s’han multiplicat per tres, i el nombre de persones que coneixen la banda per centenars. I amb tot és un plaer comprobar que l’essència de The Pretty Reckless ha sabut créixer i reafirmar-se alhora, i que encara es pot viure en el seu màxim esplendor i element en sales d’aforament mitjà com l’Apolo.
Envía una resposta