Moonlight
8.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Autèntic cinema intimista que mostra amb gran realisme la duresa de les situacions que viu el seu protagonista i analitza amb rigor el xoc generat entre l’individu i la societat. Purs elements de cinema d’autor que ens permeten seguir la presència del director en cadascuna de les seves escenes i gaudir d’una producció de complex muntatge que arriba a l’espectador sense caure en tòpics ni artificis.

Barry Jenkins tradueix al llenguatge cinematogràfic l’obra de teatre “Moonlight Black Boys Look Blue” i ens relata en tres episodis la infància, l’adolescència i la maduresa d’un jove afroamericà que sobreviu en els suburbis de Miami.

El títol de l’obra teatral és un joc de paraules que defineix perfectament l’essència de la pel·lícula: “a la llum de la lluna, els nois negres semblen blaus“, d’un altre color …, o “semblen tristos“, si prenem el significat més emocional de l’adjectiu. I és que dir que Moonlight és una història sobre intolerància, homofòbia, assetjament, drogues o marginalitat seria quedar-se únicament en el context. Es tracta més aviat d’un enfocament alternatiu que utilitza aquests elements per dibuixar un relat profund i delicat capaç de treure a la llum una temàtica molt poques vegades tractada al cinema: la masculinitat.

Al llarg de tota la pel·lícula es desenvolupen escenes que posen de manifest el prestigi social amb què es premia al gènere masculí quan aquest renuncia a la seva faceta sensible. Expressions que no al·ludeixen tant a l’homosexualitat del protagonista, sinó més aviat a aquesta obligació que se li atorga als homes, mitjançant la construcció del masculí, a assumir que hi ha una sèrie de comportaments només atribuïbles al seu gènere.

Moonlight

No conec cap moviment social que reivindiqui aquesta limitació que pateix l’home, ni tampoc estem tan acostumats a veure aquest tipus de missatge al cinema, sobretot quan parlem d’afroamericans en entorns de marginalitat. Per això l’argument de la pel·lícula resulta tan nou i original. No se centra en una denúncia social com es podria esperar, atesos els col·lectius representats (homosexuals, negres i pobres), sinó en abordar el drama personal que amaga l’essència de l’individu.

L’habilitat de Jenkins fa que ens trobem amb un ritme narratiu subtil que encadena linealment els esdeveniments jugant amb seqüències oníriques d’intens colorit. La naturalitat de les escenes i la senzillesa dels diàlegs doten d’elegància a la història, encara que de vegades pugui resultar una mica lenta. Desconcerta una mica ensopegar amb el gran Caetano Veloso entre tant Hip Hop, però tot queda compensat pel magnífic trio interpretatiu que encarna el protagonista, l’encertada elecció del qual es reconeix també en l’original cartell de la pel·lícula compost per la suma dels seus tres rostres.

En definitiva, una producció enlluernadora en la forma i sorprenent en el fons, amb valors cinematogràfics indiscutibles i un missatge bastant original de crítica a la masculinitat imposada, que qui sap si aquest any no acabarà convertint-se en la sorpresa dels Oscars. Per començar, compta ja amb dos guardons que solen ser bastant indicatius del resultat del certamen: Globus d’or a la millor pel·lícula dramàtica i premi a la millor pel·lícula per l’Associació de Crítics de Los Angeles. I tot això … sense oblidar la més que evident possibilitat que en aquesta edició s’intenti compensar l’absència de nominacions d’actors negres que tanta polèmica va generar l’any passat.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies