Ara que es temporada d’Oscars, i tenint en compte la durada de les gales magnànimes, seria de bon rebre la proposta d’unir les categories de Millor banda sonora, Millor actriu protagonista i Millor actor protagonista en una de sola. Totes tres en una. I si bé sembla incongruent a primer cop d’ull, hi ha prou amb passar-se per l’Auditori a admirar l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya interpretant El senyor dels anells: Les dues torres per adonar-se’n que és, fins i tot, recomanable. I és que en aquest univers, on la meravella de la pantalla es vesteix amb la presencialitat de la banda sonora en directe, el protagonisme balla entre la música i el film, confonent-se i barrejant-se amb brutalitat meridiana.

Gràcies a l’iniciativa de l’OBCinema, que atrau la projecció de pel·lícules amb l’acompanyament presencial d’orquestra i cor, es trenca la vella relació fílmica pantalla-espectador. Es reverteix el valor del so. Et colpegen en persona. En aquest cas, amb la partitura de la segona part del Senyor dels anells de Howard Shore, amb dos elements amb continuïtat musical contraposada a tothora: col·lisió i esperança, encara amb més intensitat. De l’inicial Foundations of Stone al messiànic Breath of Life. De la presentació del conflicte intern del Smeagol al batalló final. Visceralitat a l’Auditori. Així, no és d’estranyar que les entrades per aquest divendres, dissabte i diumenge estiguin a punt d’exhaurir-se aglutinant prop de 5.500 persones. I més quan poses en sobre-valor aspectes musicals que se’t podien passar per lleugers en qualsevol altra projecció.

OBCLordoftherings

Per exemple, que les veus corals amb ecos gregorians eleven qualsevol olor a batalla ja ens havia quedat clar a través de la història del cinema, però si tens l’oportunitat de menjar-t’ho en directe, de la mà dels cors Lieder Càmera, Madrigal i Infantí i de l’Orfeo Català, potser ho entens per la via ràpida. O amb les primeres veus de la soprano Clara Sanabras, o els nens solistes Alejandro Abad Vegas i Emma Campàs. A tot això coberts per més d’una setantena de músics dirigits per Ludwig Wicki.

En definitiva, tot i que aquest acompanyament musical fos el menys premiat de la trilogia de la Terra Mitjana (guanyador en la primera i la tercera part en l’Òscar a Millor banda sonora), manté l’atmosfera parida i beneïda per a l’icònic món de El senyor dels anells i El Hòbbit. També eleva els pulsòmetres i, perquè no dir-ho, trepitja en alguna ocasió la claredat d’algun diàleg. Però amb tot al sac i ben lligat, es pot dir blat, i en aquest cas: brutalitat. Espectacle extra-sensorial a l’Auditori. Brindis de cinèfils i melòmans.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies