Manchester frente al mar
8Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Quan parlo d’una comèdia ningú no em pregunta mai “Però fa massa riure?”. Ni quan parlo d’un film de terror em salta ningú “Fa massa por?” Però cada cop més, quan toca parlar d’un drama salta l’interrogant en massa: “Sí, ja, però és un dramón?” Com si el drama fos l’únic gènere al que l’excés de la seva propia idiosincràcia se li gira en contra o haguessim desenvolupat tots un sensor pel qual hem de fugir de qualsevol emoció en pantalla que ens sembli excessiva i poc natural. Afortunadament en el gran drama que s’estrena aquesta setmana la meva resposta és clara: No. “Manchester by the sea” no és un dramón.

Manchester by the sea” és la tercera pel.lícula del director i guionista Kenneth Lonergan que ens trasllada a la població costanera del títol, a Massachusetts. Allà torna en Lee (Casey Affleck) després de la mort del seu germà Joe (Kyle Chandler) per descobrir que aquest, en el seu testament, l’ha designat per fer-se càrrec del seu fill Patrick (Lucas Hedges), un noi de 15 anys. Des d’aquest moment, tiet i nebot hauran d’aprendre a conviure, superar el dolor de la pèrdua i tirar endavant amb les seves vides. Una tasca gens fàcil, sobretot pels traumes que Lee arrossega, que el van fer marxar del poble i que anirem descobrint poc a poc.

I precisament el primer que cal destacar de “Manchester by the sea” és la bona mà amb la que Lonergan ha escrit la història primer i l’ha dirigida després. A través d’una estructura narrativa que va alternant temps passat i present, el guió va descobrint les seves capes de forma gradual, mostrant-nos les situacions i reaccions pas a pas, fins que no arribem a saber tot el que ens cal saber sobre els personatges. Això juga a favor d’un relat que segurament no és gaire original, però per com es desplega, va calant més en nosaltres, fent-nos empatitzar amb uns caràcters que tampoc no són blanc o negre, ni s’estimen ni s’odien, simplement es comprenen.

Manchester by the sea

En la seva traslació en imatges tot pren la forma d’un delicat seguit de contrastos, l’ara i l’abans, el noi que comença a fer-se i l’adult que ha de desfer-se, les grans penes i els llocs íntims, la tragèdia i l’humor, els paisatges nevats i el dolor que crema per dins. Lonergan sap prendre’s el seu temps, deixar que les coses s’expliquin sense buscar grans efectes dramàtics, col.locant la càmera al lloc adequat en cada escena perquè faci sentir sense forçar.

I tot plegat no resultaria natural i creïble sense un repartiment d’actors tant mesurats com autèntics en els seus rols, en els que destaquen sobretot Casey Affleck i Lucas Hedges portant sobre les espatlles la relació més interessant de la història entre aquests dos homes d’edats i recorreguts vitals oposats. També els secundaris clau Michelle Williams (encara que al meu pesar per aquesta gran actriu he d’admetre que en algun moment important no me l’he acabat de creure), Gretchen Mol i Kyle Chandler.

Amb tots aquests elements “Manchester by the sea” aborda grans temes a través de llocs i persones petites: els llaços que fan les families, la superació del dolor, la pèrdua, la culpa i el perdó poden semblar molt grandiloqüents però aquí les llàgrimes acaben perdent-se en la inmensitat del mar pel que naveguen els Chandler, perquè les seves vivències no són res més extraordinari que la vida mateixa.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies