Urban Hymn
6.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Urban Hymn és un film britànic. Director, guionista, actrius, actors. Tot britànic. I també es veu en el producte. Una historia de superació adolescent a través de la música. Molt britànic. Sabem que no és americà, ja que en comptes d’un cor musical hi hauria un equip d’alguna disciplina esportiva universitària. I en comptes de bones formes i ironia, hi hauria pares cridant i música èpica. En fi, tot i salvar l’americanada, es deixa arrossegar per la fórmula i no acaba de punxar sobre un espectador que es veu massa òbviament interpel·lat sobre el que ha de sentir a cada moment. Tot i així, explica amb bellesa un conflicte extensíssim. Comencem.

Owen Jones és un periodista crític, també britànic. Va sortir a la palestra amb el seu llibre, ja internacionalment reconegut, ‘Chavs: la demonización de la clase obrera’. I què significa chavs? Fa referència al terme amb el que es denomina a la Gran Bretanya als individus de la classe obrera, humils i joves. O dit d’una altra manera, la Jamie (Letitia Wright) i la Leanne (Isabella Laughland) a Urban hymn. Aquestes chavs van ser part benefactora del moviment de protesta de l’estiu del 2011 als carrers dels nuclis urbans anglesos. Com? Tornem a Owen Jones i a la introducció del seu llibre: “- Quina llàstima que tanqui Woolworth’s. On compraran ara  tots els chavs els seus regals de Nadal?” va sentir l’autor a una conversa. Bé, la pel·lícula respon: No els compraran. Els robaran dels comerços malmesos per les protestes. I, més tard, intentaran evitar les conseqüències de la manca de recursos, la manca de motivació i la manca d’estima. Seguim.

Urban Hymm

I és que entre els passadissos difusos que suposa explicar una història dins aquest encaix social, es pot albirar a cada racó del film, el dolor com a raó de ser. I com a redemptores, dues cares d’una mateixa moneda: una Shirley Henderson meravellosa a punt d’esmicolar-se, potser reconeguda per petits papers a Bridget Jones o Harry Potter; i la música, el cant, un vehicle més que un garatge que, en realitat, és manté en un segoníssim segon pla. Una dualitat que reflecteix la voluntat del guió de Nick Moorcroft (Oh Marbella!) de lligar l’evolució personal amb la social. Potser també l’entreteniment i la transcendència. Però que queda en una lliçó clara i contundent, precària duna d’una empenta de gràcia intel·ligent.

I com tot és tan britànic. I ple de tòpics del gènere. Amb uns moviments de càmera i uns plans de tall clàssic, sense un mínim desencert ni risc. Amb una música correcta, sense opció a ser memorable ni criticada. Amb una ironia fina, sense apropar-se a la comèdia. Amb tot això, tan planet, tan ras, tan curt, la trencadissa es refrescant. I és així que la Isabella Laughland, abrupta i incorruptible, desafina amb genialitat en aquest film tan homogeni. Aporta sol, tempesta i trossos de sostre fent voltes a l’huracà.

Amb una visceralitat evident a tothora, el nou film de Michael Caton-Jones (director gens aliè al fracàs – Instinto básico 2 -) agafa però no atrapa. Es a dir, és carn de noble pel·lícula didàctica, però lluny de memòria cinèfila. Actors per sobre del guió, i guió per sobre de la música.

 

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies