Vitalic feat. David Shaw and The Beat – “Waiting For The Stars”

Comencem el nostre viatge musical de la setmana de la mà de Pascal Arber-Nicolas, àlies Vitalic, que acaba de publicar el seu quart disc “Voyager” (Clive Music/Caroline Internacional). Dos anys després de les seves sonades “LA Rock” o “My friendo Diario” torna amb un so de club ben adobat, avivant encara més el moviment disco-underground amb aquest “french touch” que abanderen tant Vitalic com d’altres il·lustres com Daft Punk, Justice o M83. Influències de Moroder, col·laboracions com les de Miss Kittin, electroclash, retro-futurisme i molt tema cantat, per al seu disc potser més accessible però ple de substància. “Waiting For The Stars” és el seu primer senzill, en el que hi participa David Shaw And The Beat, i que compta amb un videoclip ple de bombolles, molt més sinuoses que les de Freixenet.

Tinashe – “Company”

Amb cada pas que dóna, la cantant nord-americana Tinashe aferma encara més la seva posició dins de l’elit del R&B. Ens va enlluernar amb el seu debut “Aquarius” en 2014, i en 2016 ens va confirmar que no es tractava d’un miratge amb la publicació de “Nightride”. Mentrestant se la rifen com a col·laboradora els DJs més influents (KDA, GTA, Snakehips) i “companyes” com la Britney Spears, amb la que recentment l’hem vista en el suggeridor videoclip de “Slumber Party”. Encara que molt més suggeridor és el videoclip de “Company”, el seu nou senzill extret de “Nightride”, un dels millors del disc. La cançó donava per fotre-li canya, però la coreografia de Jojo Gomez i aquests ballarins de torsos nusos a les ordres de Tinashe i Jack Begert, encarregat de la direcció del clip, la porten a un altre nivell.

The xx – “On Hold”

Un dels discos més esperats per a aquest inici del 2017 ha estat “I See You”, dels The xx. Després de sorprendre’ns amb el seu debut “XX” (2009) i de marcar posicions amb “Coexist” (2012), el tercer LP dels The xx està lluny de ser rupturista, amb prou feines evolucionista, per molt que el seu primer senzill “Hold On” pogués vaticinar una altra cosa. Certament “I See You” resulta el seu disc més optimista, però no han abandonat res d’aquesta serenitat i sensibilitat característica del trio. Compost per 10 cançons, “I See You” ha estat gravat durant més de dos anys en diversos estudis de Nova York, Los Angeles, Londres i Islàndia. Per a molts ja és el millor disc del 2017. És clar que ho esperàvem amb els braços ben oberts.

Dropkick Murphys – “Until the Next Time”

4 anys hem hagut d’esperar a tenir un nou disc dels Dropkick Murphys després del “Signed and sealed in blood” (2013). Però tot és passar el primer minut de la primera cançó d’aquest “11 stories of pain and glory”, “The Lonesome boatman” i sentir que no als vam deixar ni fa cinc minuts. Els nordamericans segueixen essent reconeixibles en cadascuna de les seves cançons, versions concentrades de la festa que podria liar-se a un pub irlandès amb el seu ritme contagiós i els seus cors que conviden a alçar la gerra i cantar i saltar animadament fins que les forces aguantin. Una darrera l’altra, cançons com “Paying my way”, “Blood”, “Sandlot” o “I had a hat” ens donen exactament el que ens encanta dels DM sense oblidar una cuidada producció instrumental. Tot tancant amb unes “4-15-13” i Until the next time” que ja cantaries abraçat al company de birres que tinguessis davant. Frescos i directes com sempre, segueixen enarbolant ben amunt la bandera del rock celta recolzats per altres bandes com Flogging Molly o The Real McKenzies que també treuran discos aquest any.

Frank Carter & The Rattlesnakes – “Wild Flowers”

Frank Carter és tant inquiet com es mostra sobre els escenaris. L’ex líder de Gallows i de Pure Love decidia muntar una nova banda al 2015. Batejats oficialment com Frank Carter & The Rattlesnakes, el maig d’aquell any ja publicaven un EP, a l’agost un primer disc, “Blossom” i tot just estrenat aquest 2017 ja n’han tret un altre amb el nom de “Modern Ruin“. I entre una cosa i altra encara ha tingut temps d’anar sumant adeptes als seus enèrgics directes visitant Barcelona dues vegades en poques setmanes, primer com a cap de cartell al Razzmatazz i després obrint el concert dels Biffy Clyro. Visceral, energètic, ràbia i furia feta cançons, Frank Carter se’ns ha descobert com un digne hereu de la tradició hard punk britànica.

AFI – “Snow Cats”

A la seva fitxa d’internet encara consten com a banda de hardcore punk en referencia al so dels seus inicis; a moltes fotos apareixen amb pentinats més propis del moviment emo; però el cert és que fins arribar al seu recentíssim desè álbum els AFI han anat mutant fins arribar al rock alternatiu que ara presenten. Publicat el 20 de gener amb el nom de “AFI (The Blood Album)”, el nou treball dels californians ve a reconfirmar que són poc donats a mirar enrera. Picotejant una mica de totes bandes, els 14 temes es pasegen tranquilament del pop rock al emo-punk o fins i tot el rock electrònic amb reminiscències vuitanteres. Un so que es nota en peces com “Aurelia”, “Above the bridge” o el single “Snow Cats” i que suposen el trencament més rotund amb estils passats. Amb alguns enyorant amargament la foscor perduda dels seus discos anteriors i altres aplaudint la seva capacitat de no ser previsibles després de més de 20 anys de carrera, els AFI segueixen sense deixar el públic indiferent.

Los Campesinos! – “I Broke Up In Amarante”

Cinc nois i una noia, nom espanyol acabat en exclamació, arrels galeses i nou single inspirat en una ciutat portuguesa. Els inclasificables Los Campesinos! han tornat amb un parell de singles per anar preparant el terreny al llençament del nou disc “Sick Scenes” a finals de febrer. “5 Flucloxacillin” i “I broke up in Amarante” són odes indie agredolces a borratxeres eternes i processos mentals per intentar assumir els revesos de la vida. Sobre el paper les lletres de Gareth David i els seus no serien precisament “la alegria de la huerta” però pocs aconsegueixen que els melodrames i patiments musicats sonin tant contagiosos i instrumentalment interessants com ells.

Blossoms – “Charlemagne”

La seva història és tan romàntica! Amics des de nens, van passar la seva adolescència escoltant Oasis, The Stone Roses i The Smiths. Van créixer junts, van estudiar en el mateix institut i junts van començar a ser músics. Parlem dels Blossoms, que amb tan sols un àlbum en el mercat, disposen ja d’una trajectòria a tenir en compte: la banda va quedar quarta en el BBC Sounds of 2016 i festivals com Glastonbury, Reading o Bilbao BBK Live han comptat amb el seu nom en els seus cartells. El seu àlbum debut “Blossoms” (2016) compta ja amb una versió Extended que afegeix 10 temes als 12 originals, entre els quals destaquen temes com “Madeleine”, “Across The Moor”, “Wretched Fate”. Per a la PlayList ens quedem amb un dels 12 temes originals, i el més sonat dels seus temes, “Charlemagne”, i és que segur que serà un dels més aclamats el proper 9 de Febrer, en la seva visita per Barcelona a la Sala 2 del Razzmatazz, en un concert que recomanem encaridament i que a més comptarà amb l’actuació Declan McKenna.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies