Comencem per un avís: si teniu algun interés en veure la nova pel.lícula de M. Night Shyamalan i encara no heu vist el tráiler: NO HO FEU. Absteniu-vos de donar-li al play amb totes les vostres forces. Des que va saltar fulgurantment a la lliga dels grans directors amb els èxits de “El sexto sentido” (1999) i “El protegido” (2000), el director hindú ha tingut una filmografia que podriem qualificar d’irregular. Amb l’aparent pressió d’haver de facturar finals sorprenents i històries originals a l’alçada dels seus dos grans hits, una darrera l’altra les pel.lícules de Shyamalan s’han quedat per sota de l’expectativa (injusta o no) amb poques excepcions. I amb tot, es planta insistent ja a la dotzena de títols amb aquest que ens ocupa: “Múltiple” (Split).
Pero ai, Shyamalan i la seva nova pel.lícula concebuda per sorprendre han topat amb el seu pitjor enemic: un muntador de trailers sense mesura. Les promocions que s’han emès a cines i televisions expliquen pràcticament tota la història, sense deixar espai perque un espectador que hagi estat bombardejat per la publicitat es pugui sorprendre al cinema. En una història narrativament plantejada per anar-se desplegant a mida que avança, aquest és un cop de mort.
Però admetent que tampoc seria just valorar una pel.lícula per les males decisions dels seus publicistes, centrem-nos en l’obra de Shyamalan. A “Múltiple”, comença sense gaire preambul mostrant-nos com tres noies (Anya Taylor-Joy, Jessica Sula i Haley Lu Richardson) que surten de comprar a un supermercat i es disposaven a tornar a casa, veuen com un desconegut es fica al seu cotxe i les deixa inconscients. Poc després de despertar-se en una habitació descobriran que han estat segrestades per un home (James McAvoy) que té un transtorn de personalitat múltiple que el porta a adoptar diferents caracters segons quin dels seus altres jo predomini en cada moment.
A partir d’aquí, el film va desplegant les diferents facetes del captor, amb el joc que dóna cada personalitat en relació a la seva situació amb les segrestades i amb el món exterior. I també ens mostra a les tres noies en el seu esforç per entendre el què els està passant i escapar, liderades per la més espavilada, Casey, una jove no exempta de fantasmes del passat que també l’han marcada de per vida (l’únic aspecte que el trailer no aconsegueix xafar).
És en el duel interpretatiu dels dos on la pel.lícula té la seva millor carta, amb un James McAvoy que es deixa anar encarnant diferents personatges en un dotant-los a tots de matisos propis, i una Anya Taylor-Joy que reconfirma el seu potencial després que la descobrissim a la inquietant “La bruja“.
Tant en el guió com en la direcció, Shyamalan torna a demostrar el seu bon pols per conduir un puzzle del que va muntant les peces al seu ritme fins a culminar amb la foto completa. Amb la seva planificació de plans, moviments de càmera i recolzant-se en el treball del cinematògraf Mike Gioulakis dota als escenaris de la dimensió psicològica que la trama requereix. I si bé és veritat que per la situació que planteja i els personatges amb els que treballa, hi ha diversos moments en que transita per la fina línea que separa el seriós del ridícul, fent témer l’espectador de que està a punt de patinar, aconsegueix mantenir-se sobre el cable amb certa elegancia.
Per al final fins i tot es guarda a la màniga un gest de complicitat amb els seus fans en forma d’autoreferència a la seva filmografia, que podria apuntar a quin serà el seu proper pas com a director.
Envía una resposta