Va arribar a Madrid amb un contracte de 6 mesos i porta ja 26 anys. Estima el teatre i creu en aquest mitjà com a plataforma de crítica social. Ha treballat amb directors com Miguel Narros, Adolfo Marsillach, José Tamayo, Andrés Lima, Sergio Peris-Mencheta, etc. i tot just està produint 24 horas en la vida de una mujer, d’Stefan Zweig, obra dirigida per Ignacio García i en la que té como a companys de repartiment als actors Llorenç Gonzalez (Velvet, Gran Hotel) i Germán Torres (Amar en tiempos revueltos), espectacle en el que també la veurem cantar i interpretar. La Finestra Digital entrevista l’actriu i productora Silvia Marsó.
Vas començar a estudiar de molt jove a l’Institut del Teatre de Barcelona. Com s’ho va prendre la teva família quan els vas dir que et volies dedicar al teatre?
Al principi no entenien res i creien que era un caprici d’adolescent, però quan van començar a veure que m’ho prenia seriosament, van canviar d’opinió. Els meus pares no tenen res a veure amb aquesta professió i és més difícil començar de zero.
Com recordes els teus inicis? T’imaginaves que la teva carrera professional seria com ha estat? T’imaginaves que faries televisió, teatre, cinema, que faries de productora…?
Al principi només volia actuar, em donava igual si era fent mim al carrer -cosa que vaig fer amb els meus companys de l’Institut del Teatre- o en una obra infantil -la meva primera actuació amb públic assegut va ser La Cuina de les Arts a l’Institut del Teatre fent una funció per a nens-, participant com a extra en una pel•lícula o cantant cuplés per a la tercera edat amb un pianista. Tot em servia per aprendre. Aquella il•lusió i tenacitat dels meus principis m’han acompanyat sempre, és una sort haver nascut amb aquesta passió i capacitat per entusiasmar-se, perquè aquesta professió és molt inestable i és molt fàcil deprimir-se.
Ets una dona de teatre i a més a més compromesa, està clar que néixer un 8 de març et va marcar…! El teatre és un mitjà de crítica social indispensable?
El compromís ha d’anar sempre amb la societat, la política, l’ecologia… No concebo viure sense capacitat de crítica i sense lluitar per les injustícies. Per mi el teatre és l’únic vehicle per qüestionar el que m’envolta, ja sigui con contextos clàssics, com amb nous autors. Intento fer un teatre que mogui l’espectador i també a mi com a intèrpret.
Estàs en plena gira de La puerta de al lado i a més a més estàs a punt d’estrenar 24 horas en la vida de una mujer… Com t’ho fas per arribar a tot plegat?
La puerta de al lado la vam estrenar el febrer del 2016 i ja estem fent els darrers “bolos“. Ara estic immersa en l’arrencada de 24 horas en la vida de una mujer, que és una producció que afronto en solitari i que m’apassiona. Estic aprenent molt com a productora executiva, és un altre treball molt enriquidor: gestionar els drets d’autor, buscar l’equip, fer el casting al costat del director, buscar distribució, teatre a Madrid i Barcelona -farem l’obra en castellà i català-, dissenyar la promoció, els cartells, el finançament… és tot apassionant.
Què ens pots dir de 24 horas en la vida de una mujer i per què l’has produit?
La vaig veure a París fa un any i mig i em vaig quedar trasbalsada a la butaca quan va acabar. És commovedora i té una composició musical vibrant i bella. Ja coneixia la novel•la, Zweig és un dels grans, el seu anàlisis profund de la condició humana en cadascuna de les seves novel•les o biografies de personatges il•lustres és molt enriquidor… Va haver d’influir la seva gran amistat amb Freud.
24 horas en la vida de una mujer és un musical on et sentirem cantar. T’has hagut de preparar especialment per aquest espectacle o el cant és una disciplina que no has deixat mai?
No la vaig deixar mai, ja vaig fer un musical que molts han vist “Te quiero, eres perfecto, ya te cambiaré” (Premi Max 2001) i des de llavors no he parat de fer personatges de tot tipus, però no he tornat a cantar i crec que és una forma d’expressió molt emocionant, la música et desperta una part profunda de l’ànima, Lorca ho sabia i deia que la música era un catalitzador de la sensibilitat.
T’han concedit el Premi Teatro de Rojas a la Millor Actriu per El Zoo de Cristal. El personatge d’Amanda és un dels més complexes que has interpretat?
Sí, perquè transita per molts estats d’ànim durant la representació. És una dona que viu ancorada en el passat gloriós i acomodat de la seva infància i joventut al Mississippí, malalta de nostàlgia i de tot el que va perdre en el camí, que s’entesta en exigir obsessivament als seus fill la perfecció i en inculcar-los l’ambició, perquè ells puguin sortir del pou, sense adonar-se’n què els està castrant irreversiblement.
Tens alguna assignatura pendent en el teatre? Què t’agradaria fer o amb qui t’agradaria treballar?
M’agradaria que em dirigís Carme Portaceli i trepitjar un escenari al costat de Mercedes Sampietro.
Quants anys fa que ets a Madrid i com hi vas arribar? Com és la vida d’una catalana a Madrid? T’has plantejat mai tornar a Barcelona?
Vaig arribar a Madrid amb un contracte de 6 mesos i porto 26 anys. La veritat és que m’agradaria treballar més en la meva llengua materna, per això també faré 24 horas en la vida de una mujer en català. La Roser Batalla està adaptant l’obra i estem preparant una gira per Catalunya. Tinc molts amics catalans que com jo estan vivint a Madrid, però segueixo tenint casa meva a Barcelona, no vull deixar de treballar a la meva terra i segueixo tenint als meus amics de la infància i a la meva família, de manera que tinc un peu a cada lloc. Com va dir Alejandro Sanz, tinc el “corazón partío”…
Envía una resposta