Mentre es produia un rebombori mundial amb l’estrena a Netflix d’una de les sèries de la temporada passada, “Stranger Things”, la cadena estava acabant de cuinar en secret una altra producció. Amb el misteriós nom de “The OA” la sèrie sorgia de les ments d’alguns dels valors en alça del panorama indie, liderats per Brit Marling. I sense que transcendís gran cosa del seu argument o repartiment, a mitjans de Desembre feia pública aquesta ficció que ha tornat a dividir l’audiència entre defensors i detractors.
De què va?
Una de les claus més importants per gaudir de “The OA” és saber-ne el mínim possible, perquè precissament s’ha concebut i està narrada d’una forma en què la gràcia està en anar-la descobrint al ritme dels protagonistes. En la majoria de trailers i articles a la xarxa se’n desvetlla massa, així que aquí us en direm només el mínim imprescindible:
La Prairie Johnson (Brit Marling) és una jove que ha estat desapareguda durant 7 anys. Quan de sobte reapareix llençant-se des d’un pont, els seus pares corren a retrobar-se amb ella a l’hospital. Però moltes coses han canviat en ella: tot i ser cega, ara ha recuperat la vista, té unes extranyes marques a l’esquena i es fa dir “OA”.
Mentre el seu entorn més proper intenta omplir el buit d’aquests 7 anys, la Prairie reuneix un peculiar grup format per quatre estudiants d’institut i una de les seves professores i els comença a explicar on ha estat durant tot aquest temps.
Mentre cadascún d’ells fa front a diverses dificultats de les seves pròpies vides, assisteixen a una sèrie de sessions en una casa abandonada on escoltaran atònits el relat de la Prairie i aniran acceptant participar en una petició que ella els farà. Perquè la revelació de la veritat té un objectiu que anirem descobrint poc a poc.
La teranyina narrativa
“The OA” ve a ser un conte. Una història explicada a la vora del foc per una narradora especial a un grup de gent que se l’escolta atentament, l’espectador i els cinc desconeguts.
Passada la introducció, la narració ens transportarà a un repàs a la vida de la Prairie, des de la seva infantesa fins al moment actual. I tot plegat solapat amb les pauses del conte pròpiament dit, per posar també el focus en la realitat d’aquests oients que són persones que no viuen una situació gaire idílica a l’institut on estudien o treballen. Les vivencies d’aquest grup de “paries” complementa (o interromp segons es miri) la història principal, que de fet és la que pretén enganxar-nos fins a la resolució final.
Qui hi ha darrera?
Els artífexs de la sèrie són l’actriu, productora i guionista Brit Marling i el guionista i director Zal Batmanglij. A ella la vam descobrir al Festival de Sitges protagonitzant dues de les cintes més interessants de les respectives edicions: “Otra Tierra” (2011) i “I Origins” (2014). Al 2013 ja havien format tándem en el film “East”, coescrita pels dos, protagonitzat per ella i dirigit per ell.
I des d’aleshores havien estat donant forma al guió d’aquesta historia i presentant-la a diferents productores sense trobar ningú que es decidís a apostar pel projecte. Fins que van trucar a les portes de Brad Pitt i Michael Sugar.
Amb la seva llum verda per realitzar la sèrie, Netflix va guanyar la pugna per fer-se’n amb els drets. I així començà la producció decidint mantenir al màxim el secret sobre el seu desenvolupament, els personatges i la trama. Un element clau perque “The OA” hagi suposat la sorpresa que ha suposat.
Us la recomanem?
“The OA” és com un bon truc de magia. Comença amb una premissa impactant, que promet misteri i emoció. Aquí un trailer i una sinopsi que enuncien preguntes de difícils respostes i prometen hores d’addició intentant trobar-les. Segueix amb una narrativa que ens enganxa, mentre el prestidigitador va exposant el número, fent saltar la nostra atenció d’un punt a un altre mentre el nostre cervell intenta desxifrar la veritat final subjacent en tot plegat. I al final poden passar dues coses, o que aplaudim el clímax de la resolució amb una barreja de satisfacció i astorament, o bé que ens sentim totalment enganyats en haver d’admetre que ens han tingut enganxats a una trampa en la que ens han acabat colant un gol per tota l’esquadra.
He de confessar que pel que fa a “The OA” m’identifico més amb la segona reacció. Aquesta és una sèrie que enganxa molt per com està narrada, saltant entre diferents moments temporals però en forma d’un conte en el que costa quedar-se a mitges. Un cop iniciat el relat apareixen alguns elements sobrenaturals que demanen un cert salt de fe. Però segurament estaràs tant atrapat que saltes i tires endavant. Però ai del moment en que et paris a pensar-hi massa o observar detalls, perquè és fàcil començar a veure alguns forats i costures que et facin pensar que el salt de fe és un salt al buit.
I tot i així, el trajecte es gaudeix i els 8 capítols de la sèrie es devoren facilment. Així que us toca decidir: val al pena disfrutar del viatge encara que el destí us pugui deixar insatisfets?
Envía una resposta