Los del túnel
5.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Recordeu aquell regal irlandés fet pel·lícula aparegut fa tans sols uns mesos? Es deia  La habitación i un dels seus big hits va consistir en no quedar-se en l’esdeveniment espectacular, sinó en el dia següent, la vida següent. Ara porte-m’ho a l’extrem, que és com es fa l’èxit a Espanya, i tindrem Los del túnel: el focus del que augura a un grup de desconeguts que han fet lligams després de sobreviure a una catàstrofe. Tots menys un. I de la tragicomedia produïda i protagonitzada per Arturo Valls extreurem un retrat teatral, uns gags de comèdia de situació (no d’acudit), i un badall a la part central del film.

D’aquesta figura tan abundant entre nosaltres. D’aquest cunyat protozou que no necessita germans ni parella per ser-ho. D’aquest ‘fenomen cunyat’ que tots hem alimentat i explotat fins que no ens càpiga més a la boca, a les revistes o als diaris digitals ha nascut el retrat del personatge central de la cinta, el Toni (Valls). Un graciós en crisi. L’únic  del grup al que el desmembrament d’un túnel i la seva supervivencia no ha fet millor persona.

I de la involució personal del protagonista, el guió de Juan Maidagán i Pepón Montero (també director) – equip artífex d’aquell Camera Café – tindrà una excusa per joguinejar amb la comèdia espanyola moderna i deformar els tòpics dels personatges més refregits que assolen la majoria d’obres banals actuals i anteriors (el policia, la parella homosexual, el cani, l’adolescent enamorada, el matrimoni benestant en crisi, etc.). El problema, per bones que fossin les intencions, és que la caricatura arriba massa tard, amb l’espectador cansat i el cap pensant en si farà fred quan surti del cinema.

Los del túnel

‘Sobre el sentit de la vida i això…’

Si bé es cert que el film sap intercalar la gràcia de les noves formes de l’ésser pesat, com l’abús de les icones al WhatsApp, o les frases mortes de la quotidianitat senzilla, com el ‘jo no sé res sobre el sentit de la vida i això…’ en boca de Nuria Mencía com a dona del Toni, li falta contingut. La crisi personal del Toni s’allarga en excés fins a convertir-se en la crisi del propi relat, fent-lo més lent, repetitiu i sostingut del que tocaria.

Llàstima que el retrat del personatge d’Arturo Valls – sorprenenment fantàstic -, convertit en una barreja entre el Lambert Wilson de Barbacoa de amigos i un total desconegut, s’acabi mostrant falt de recursos i interés per moments. Perpetrant així, de totes totes, un aprofundiment a mitges, si és que això existeix. I provocant que el que podia ser una lloable aposta per reformular la comèdia imperant a Espanya, amb interessants introduccions com la de Raúl Cimas, quedi en ‘ah sí, bé, el final és graciós’.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies