Ho tenia tot al seu favor… un bon director (Derek Cianfrance) amb demostrada sintonia per l’humà; una novel.la d’èxit com a material inspirador (de l’australiana M.L. Stedman, amb més de dos milions de copies venudes i traduida a més de 40 idiomes); una banda sonora a càrrec d’Alexandre Desplat, guanyador d’un Oscar; i un competent repartiment d’actors de reconeguda trajectoria (Michael Fassbender, Rachel Weisz o la també oscaritzada Alicia Vikander).
I què tenim com a resultat? Una pel·lícula tècnicament impecable que es queda en un melodrama insuls, recarregat i sense força. Tot un malbaratament de talent i un bon argument dilapidat per l’obstinació a transmetre sensibleria a base d’una acurada fotografia perfectament sonoritzada, una infinitat de plans escombrats, cares de patiment edulcorades amb veus trencades, cartes i cartes llegides en off i dotzenes de colorits capvespres de postal. Tot sembla estar pensat per il·luminar oceans, sí… però de llàgrimes.
Ens explica la història d’un excombatent de la Primera Guerra Mundial que accepta treballar de farer en una remota illa australiana, on compartirà soledat amb la seva esposa. Un dia arriba a l’illa una barca amb un home mort a bord i un nadó al qual decideixen quedar-se i cuidar com a propi. En el moment en el qual apareix la mare biològica, entren en escena el sentiment de culpa i el conflicte moral dels personatges i la pel·lícula ens sepulta en un ritme que amb prou feines aconsegueix involucrar emocionalment a l’espectador.
No arriba. No arriba a la vida que batega en la demolidora “Blue Valentine“, dirigida el 2010 pel mateix director. Després d’aquell relat d’amor i desamor que encomanava, que era pura pell, és un error assumir que un pot trobar-se en el seu nou treball amb la mateixa intensitat o emocionalitat. Ja no arrisca de la mateixa manera que ho va fer llavors explicant-nos amb passió i amb absolut toc de realitat el complicat de les relacions personals i l’impredictible que pot ser la seva evolució.
Cert és que Cianfrance ja ens va donar un avís amb “Cruce de caminos” pero en aquesta ocasió, el més recomanable és deixar-se totes les expectatives a la porta del cine i deixar-se endur per una pel.lícula que almenys és entretinguda i bonica de veure.
Envía una resposta