Ed Sheeran – “Castle on the hill”

Com tot un Rei Mag, però sense necessitat de capa ni barba, Ed Sheeran va decidir fer un regal el dia 6 de gener en forma de presentació de dos nous singles que el tornaven al top de les xarxes després d’un any mig desaparegut: “Shape of you” i “Castle on the Hill”. I encara que en una de les seves lletres deia allò de “jo no soc un cantant al que voleu veure sense camisa”, tampoc és que el pelroig Ed es pugui queixar dels sospirs i emoció que desperten cadascun dels seus nous temes. A la primera de les noves cançons s’arrenca en plan sensual a ritme de marimba amb una lletra coescrita amb Johnny McDaid i Steve Mac. Amb un beat més dinàmic, a “Castle on the hill” recorda la seva infantesa cavalgant de la nostalgia a l’entusiasme. Les dues en aquell punt mig entre l’intimista i l’enganxós estil Sheeran que van servint per col.locar en un horitzó cada cop menys llunyà el que serà el tercer disc del britànic.

Ryan Adams – “Do you still love me?”

Un que ens té ben entretinguts als seus fans és Ryan Adams. Tant aviat es despenja amb un disc rocker, com se’ns posa intimista, com es treu de la màniga un disc de versions de temes de la Taylor Swift (1989). Prolífic i divers el noi ho és un rato llarg. El 17 de Febrer tindrem un nou àlbum seu amb el nom de “Prisoner”, (entengui’s com una metáfora anímica o com el nom d’un accessori per guitarres) i com per allò de testejar els nous temes davant d’una audiencia desprevinguda, al desembre va agafar la guitarra camí d’Australia i es va posar a tocar en un show secret tots els talls del nou disc. Dos n’han transcendit, “To be without you” i “Do you still love me?”. I només veient els títols la cosa ja apunta a que els mals d’amor i el seu recent divorci de Mandy Moore seran un dels temes omnipresents a les lletres. Però pel so ens promet rock guitarrer i això ja ens posa les dents llargues.

The pretty reckless – “Take me down”

A Taylor Momsen l’hem vista fer-se gran d’escenari en escenari. Des que va abandonar les files d’aquell innombrable culebrot de pijos novaiorquesos per dedicar-se a la música, i va aparèixer per Barcelona amb només un grapat de temes sota el braç, ja la vam classificar com un valor a seguir. La seva actitud sobre les taules, la potencia de la seva veu i la contundencia dels seus temes ens van enganxar des del principi. A finals de l’any passat ens presentaven ja el seu tercer disc, “Who you selling for“. Un àlbum amb 12 noves cançons escrites per ella mateix i el guitarra Ben Phillips, que venen a reconfirmar que la indomable Taylor segueix en línea ascendent, madurant, guanyant encara més seguretat i obrint portes que la porten a experimentar amb varietat de sons i instrumentacions. “Take me down” és només el nom del primer single però hi ha molt més a explorar. I com a regal, venia acompanyat de l’anunci de que els tornarem a tenir per Barcelona el 9 de Febrer.

The Rolling Stones – “Just your fool”

Molt més granadets però tant incansables com sempre, The Rolling Stones publicaven al Desembre un disc de Blues, “Blue and Lonesome“. Un treball amb el que es remeten a l’inici de tot plegat, allà cap a l’any 1962 quan Richards o Jagger es trobaren en un club de Londres per escoltar aquell so que venia d’Amèrica i que els tenia al.lucinats. Grabat en només 3 dies, és el resultat d’enregistrar aquells temes amb els que solen escalfar quan es tanquen a l’estudi per preparar nova música, i entre allò de ves que bé que ens queda i com ens agrada, i ens animem a provar-ne una més, pam ja tenim un disc. “Blue and Lonesome” permet a Ses Satàniques Majestats retornar a les arrels de la seva pròpia llegenda i tornar a demostrar que encara són capaços de tocar com una banda ben conjuntada mentre reinterpreten entre armòniques, pianos o guitarres temes de Little Johnny Taylor, Eddie Taylor o Buddy Johnson. La crítica els ha rebut amb tota mena de lloances, definint aquest com el millor disc que els Stones han estat capaços de produir en molt de temps. Serà el preludi d’una nova “última” gira?

Robbie Williams – “Love my life”

Robbie Williams està encantat amb la seva vida i ens ho canta als quatre vents en el que és el segon single del seu darrer disc “Heavy Entertainment Show” (2016). Un disc irregular que suposa el 11è de la seva carrera en solitari i que comptava amb col.laboracions puntuals de gent com Ed Sheeran, Rufus Wainwright o Brandon Flowers. Publicada en versió estándar i també en un remix a càrrec d’Adam Turner, “I love my life” és tot un cant al positivisme venint d’algú que entre addiccions i moments baixos ha tingut temps de saber el què és pasar-les canutes. Ara, però, sembla que Williams ha fet les paus amb si mateix i la seva fama, i es disposa a escampar il.lusió i esperança, als seus fills i a tots els fans que el segueixen.

Green Day – “Still breathing”

Després dels 4 anys de silenci que van seguir al llençament consecutiu de “¡UNO!“, “¡DOS!“, i “¡TRÉ!” (2012), la banda de punk rock liderada per Billie Joe Armstrong tornen per recordar-nos que encara respiren. “Still breathing” i “Bang Bang” han estat els primers singles d’un nou disc, “Radio Revolution“, que és 100% Green Day. Amb dotze discos i quasi tres dècades de carrera, pot ser que ja no estiguin per la tasca de reinventar la fórmula del seu èxit, però tampoc no han perdut ganxo ni capacitat de fer saltar al més parat. Aquest estiu tornaran a la carretera per encapçalar diversos festivals, entre ells el Mad Cool de Madrid, i és que Green Day estan molt vius.

Bon Jovi – “New Year’s Day”

La trajectòria dels Bon Jovi dels darrers anys no ha estat a l’alçada dels seus millors moments, amb discos bastant modestos i extranys sumats a gires on es dedicaven a viure de la renda dels seus grans èxits. Aquests últims temps han estat un període de canvis, entre el fi de l’acord que els lligava a Mercury o la baixa del guitarra Richie Sambora de la formació. Però, sense que haguem de correr a tirar coets, al novembre publicaven un disc amb el nom de “This house is not for sale” en que tot i que seguim trobant a faltar el seu so més rocker i ens hi sobrin força els arranjaments electrònics, gratant una mica hem trobat algun tema enganxós, com “New Year’s Day“, “God bless this mess” o la titular “This house is not for sale“. Jon Bon Jovi ja pentina moltes canes però no se n’amaga pas ni sembla que de moment tingui cap intenció de penjar la guitarra.

John Legend – “Start a fire”

Moment confessió, des que vam veure “La La Land“, vivim totalment enamorats de la pel.lícula i els seus números musicals, sense poder-nos treure del cap cadascun dels seus temes. Des de l’obertura a ritme de “Another day of sound” o la dinàmica “Someone in the crowd” fins a la romàntica “Lovely Night“. Però a banda de la parella protagonista formada per Emma Stone i Ryan Gosling, “La La Land” també és el film que torna a donar oportunitat al músic John Legend la oportunitat d’explorar la seva faceta d’actor després que al 2008 hagués aparegut a “Soul Men“. Aquí és en Keith, un cantant que recluta al personatge de Gosling per la seva banda disposat a explorar la vessant més moderna del jazz. Un paper pel que Legend ha hagut d’aprendre a tocar la guitarra i que li permet portar la veu cantant en temes com aquesta “Start a fire” en el film de l’any.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada