Si hi ha una estrena esperada és “La ciudad de las estrellas. La la land”. Més encara quan resulta que el passat dilluns es va endur els 7 globus d’or als que estava nominada, un rècord sense precedents en els 74 anys que fa que es lliuren aquests premis.
Però, hi ha per a tant? És mereix aquest boca-orella on tot són lloances? La meva resposta és sí i sense cap dubte. Abans de justificar-me, deixeu que faci un agraïment per una nova iniciativa pels cinèfils. D’aquestes pel·lícules tan grans no sempre hi ha passis als que puguem anar i fer-ne la crítica posterior. Aquest cop, però, podem fer la ressenya gràcies a una nova iniciativa dels cinemes Full de l’Splau que des del dia de Reis, el 6 de gener, ha creat una nova proposta, la #PeliMisteriosa. L’espectador no sap que veurà. Si sap que serà una pel·lícula que s’estrenarà properament, la durada i la qualificació per edat. Cada divendres, a partir de les 22.00, els cinemes Full obren la possibilitat d’anar a una preestrena en exclussiva i veure allò que encara no s’ha estrenat. El nostre regal de Reis per part d’aquests cinemes va ser poder veure “La la land”.
Tornem al tema. “La ciudad de las estrellas. La la land” parteix d’una premissa senzilla que el seu director Damien Chazelle, uns actors en estat de gràcia –Emma Stone i Ryan Gosling desprenen una química que traspassa la pantalla-, el decorat ideal de Los Ángeles, un vestuari perfecte, ple de color i uns balls i una música màgics converteixen en una gran pel·lícula.
És un “noi coneix noia”. Una història d’amor que sap no ser sentimentaloide, nyonya o carrinclona. Sap ser realista, sense pintar de rosa coses que no sempre ho són. Agredolça però real.
És la lluita per aconseguir els somnis de cadascú, ella arribar a ser una actriu reconeguda, ell obrir el seu club de jazz. És mirar de no desanimar-se, aixecar-se quan caus però, de vegades, també renunciar o cedir una mica per a algú que t’importa.
És un meravellós homenatge al cinema musical dels anys 50. Recordar el somriure de Debbie Reynolds ara que ens ha deixat seguint a la princesa Leia quan la vèiem a “Cantant sota la pluja” o sortir amb ganes de recuperar la parella de ball de Fred Astaire amb Ginger Rogers. Però també innovar amb números deliciosos i, a la vegada, innovadors i vertiginosos, com només el director de “Whiplash” podria fer-ho.
També és cinema dins del cinema. Els càstings, els rodatges, quedar-se bocabadat quan veus una estrella que reconeixes.
Per acabar “La ciudad de las estrellas. La la land” és la pel·lícula que heu d’anar a veure ja. Ara mateix. No sé que feu llegint aquesta crítica.
Demà hi aniré!