Prego però estic perdut … per ventura estic resant només al silenci?
Una de les moltes i impactants frases amb què el consagrat Martin Scorsese torna a plantejar-nos en la seva última pel·lícula ” Silencio ” una reflexió profunda sobre l’aclaparadora lluita interior de l’ésser humà i el significat de la seva fe. Fa més de dues dècades ja ens mostrava en “La última tentación de Cristo” la figura d’un Crist-home turmentat, ple de dubtes, que lluitava contra si mateix per vèncer les seves pròpies contradiccions. I aquest és un missatge totalment alineat amb el qual ens proposa en el seu nou treball, projecte que per cert, ha trigat també més de dues dècades a aconseguir portar a la gran pantalla.
En aquesta ocasió, l’anàlisi de la conducta humana enfront de la fe se’ns relata dins el context històric de persecució i martiri que van patir els missioners jesuïtes al Japó del segle XVII. Però no és una pel·lícula sobre el sacrifici, la renúncia a la fe o la tirania de les religions, sinó que aquesta mirada cap als fanatismes i la barbàrie que generen no és més que la posada en escena per explicar la brutal lluita de l’home contra els seus propis dimonis.
“Silencio” toca les emocions o als budells tant de creients com de no creients. Scorsese ens va poc a poc educant la mirada i introduint amb autèntica pulcritud en una commovedora història basada en l’adaptació de la novel·la homònima de Shushaku Endo, on es narra l’experiència de dos sacerdots que decideixen anar al Japó a la recerca del seu mestre, un jesuïta que sembla haver apostatat després de ser sotmès a tortura. Durant el seu viatge, viuran situacions d’humiliació i violència que els faran enfrontar-se a l’examen de la seva pròpia consciència i al pes del silenci del seu Déu.
L’estil de Scorsese sempre destaca per la cruesa i el dramatisme de les seves escenes. I a “Silencio” no podia ser d’una altra manera. Es juga amb els símbols, les preguntes, les imatges i sobretot, amb una “no banda sonora” en clau d’eloqüents silencis. Es mostren tres drames paral·lels d’equivalent violència i complexitat: El drama interior (emocional, de desesperació davant la incertesa); l’exterior (d’extermini, d’imposició, de fins on es pot arribar per un ideal en el qual es creu) i el drama diví (la crueltat d’un Déu que respon a les pregàries amb silenci).
El fanatisme com adhesió incondicional a una causa, sense límits ni matisos, és un component sempre present tant en la pel·lícula com en la naturalesa humana dels seus protagonistes. Se’ns descriu a la perfecció el sentit que és capaç de portar a l’home a la més extrema violència en nom de la fe i l’aterridora contradicció que genera el dubte interna sobre el que un està fent. La lluita per buscar un significat que estigui al nivell dels propis actes i la frustració davant un Déu incapaç de manifestar-tan sols en les situacions més extremes. Un Déu que va silenciar fins i tot davant la crucifixió del seu propi fill.
Malgrat les seves gairebé tres hores de metratge, la bellesa, el ritme pausat i la puresa de la pel·lícula fan que un perdi la noció del temps. Sorprèn però un final una mica repetitiu i massa explícit si es compara amb la força i la contundència del missatge i de la resta de l’obra. Podria haver-se obviat tanta explicació en aquests últims minuts d’una més que argumentada història, però és clar, això és només una opinió. Déu em lliuri de posar en dubte la meva fe en el Diví Scorsese !
Envía una resposta