Passengers
6.5Valoració
Puntuació dels lectors: (1 Vot)
7.3

Al·leluia. Com a advocat penalista dels tràilers sense-sentit esguerradors de pel·lícules, on l’únic que et queda és anar, gastar, mirar i marxar, no puc sinó treure’m el barret davant Passengers. De l’avançament comercial es deduïa un film aprofitat de Jennifer Lawrence i Chris Pratt: previsible, extravagant i substancialment buit. Però heus aquí un mini-miracle: hi ha gràcia, intenció i credibilitat. La seva simplicitat ètica és permissible i el seu acabat, bonista. No és casualitat que surti pel Nadal.

Del director de The Imitation Game (Descifrando enigma) o Headhunters, Morten Tyldum, apareix aquest relat de ciència-ficció desbordant d’humanisme. Una història on, de nou, la població s’ha fet insuportable pel planeta Terra i la recerca de noves colònies galàctiques és obligatòria. Frase suada: ‘l’important no és el destí, sinó el viatge’ i la pel·lícula viurà d’això. Un viatge de 120 anys de durada amb 5.000 passatgers en somni induït – a l’estil de la llegenda de Walt Disney – que es veurà interromput per un error que fa despertar a més d’un tripulant. A partir d’aquí, la pel·lícula es transforma en un conte de fases molt definides on la ciència ficció només és l’entorn i l’entrellat és pura disputa moral humana. O com diuen alguns, amor.

Passengers Chris Pratt Jennifer Lawrence

Ara bé, l’exigència del film és limitada pel que fa a qualsevol reducte d’intel·ligència. Simple com un sotrac a un camí o un eructe a un bar de vila. I, tot i això, no desmereix una ullada en cap moment: la tensa creuada interna de James Preston (Pratt) t’ho fa tot. Fracassa en l’intent de col·locar l’espectador com a jutge objectiu. Per què? Perquè cau en la fàcil seducció del personatge de Chris Pratt, rajant la simpatia i la pena a parts iguals. Però en la resta d’àmbits és atraient i punxeguda. A estones recorda a la literatura clàssica grega, amb l’heroi transgredint la moralitat suposada, i a estones és un comercial producte amb energia i enginy. Una lluïdesa com la d’un barman robòtic (Michael Sheen) a mig camí entre el servilisme electrònic i la comprensió de col·lega.

La fàbrica de guions ‘blacklist’

I és que en aquesta història galàctica amb passió desconcertant, el petit triomf rau en les petites coses, que diria Roger Coma. Un ball amb contrincants digitals, un jogging de recorregut limitat, una barba feta Amazones, una vestimenta que no tapa del tot… La pel·lícula sap treure el suc indicat de cadascun dels seus bastions, en Pratt i la J-Law. Molt més sentit, molt més versemblant del vist fins ara (Jurassic World, Los siete magníficos), l’actor nord-americà no es deixa eclipsar per l’actriu més cotitzada de Hollywood i ajuda a sacsejar el relat i fer-lo respirar quan i com toca.

Passengers Michael Sheen

La bona notícia és el que el film sobreviu a les expectatives del guió rescatat de la llista negra de la indústria del cinema – allà on van a parar els arguments més prometedors de l’any, orfes de producció (Spotlight, El discurso del rey) ­-. Ah, i que el Jailhouse rock d’Elvis com a píndola electritzant continua funcionant com el primer dia. La mala nova és que, tot i ser espacial, no té la complexitat d’Interstellar, ni la gràcia de Marte, ni l’agressivitat visual de Gravity. Ni crida, ni gemega, ni esgarrapa. Però fa l’amor.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies