Si hi hagués un festival exclusiu de cartells de cinema (que no he sabut trobar), amb una categoria amb distinció a la coherència, Frantz i el seu pòster promocional tindrien tots els números d’arrasar. Dos protagonistes que arrepleguen tota l’acció. Un desdibuixat (Pierre Niney com a Adrien) i l’altra retratada amb claredat meridiana (Paula Beer fent d’Anna). Blanc i negre dominant. Metàfora visual del que es trobarà a un film més transcendent i ben recargolat que no pas engrescador. Una pel·lícula perdedora i maca.
Saben allò que fan amb els nens segrestats de demanar que responguin a una pregunta que només ells sabrien respondre, per tal que la família estigui segura que no és un frau el nen amb el que parlen per telèfon? Doncs, a l’indesitjable cas que segrestessin a François Ozon, potser li demanarien que fes una pel·lícula, i potser aquesta seria Frantz. I si fos així, creieu-me, no hi hauria dubte, és Ozon. El postmodernisme sulfurant, la intensitat emocional explotada, el muntatge curós i l’atmòsfera carregada. No hi ha dubte, és Ozon. Aquest cop, però, amb la connexió de dos ganxos clàssics de qualsevol relat, el perdó i la culpa, com a protagonistes d’un relat post-Primera Guerra Mundial. Deixant enrere els seus anteriors treballs, com En la casa o Una nueva amiga, el director francès ens empenta a una macro-fotografia de les ferides d’una guerra: un soldat provinent de França (Pierre Niney), fent tot el camí fins a un petit poble germànic, només per deixar flors a la tomba d’un soldat alemany mort, el Frantz. I al seu voltant, una família encara trastocada, la noia promesa del mort (Paula Beer) i un poble amb l’odi punyent de ràpida expressió.
La història camina lentament i es deixa recolzar en la seva manca de color gairebé total per il·lustrar una època crua. Un relat elegant i mancat d’alegria. Gràcies al martell que suposa cada paraula en la boca de Paula Beer, l’Anna és magnètica i d’una duresa relativa, que evolucionarà amb el film. Per alguna raó va ser premiada a la Mostra de Venècia 2016 com a millor actriu emergent. Acompanyada d’un Pierre Niney que se’ls ha vist i desitjat per acomplir totes les exigències del guió (aprendre a ballar, parlar alemany, tocar el violí), l’autèntica protagonista és la màxima representació del bàndol perdedor: la tristesa, el dol, el perdó i la buidor. Just en aquest enfocament és en el que es diferencia de la història ja explicada a Remordimiento (1932) per Ernest Lubitsch, que posava el focus en el soldat francès.
I si bé són dràstiques les petites incursions al color, que Ozon introdueix amb puntualitat, no es fa gens obvi ni redundant com a recurs. Més aviat inconcret. Però també emancipador. No tan icònic com el famós pla en blanc i negre de la La lista de Schlinder amb la nena d’abric vermell, però amb la mateixa sensibilitat i intel·ligència que el precedent gegantí. En tot cas, recordeu, no totes les derrotes són boniques/ ni tot borratxo, home savi, que diu Ismael Serrano, i Frantz ens ho refescarà amb plans dolorosos, una supeditació de la mentida a la veritat molt cremada i una obra global més emotiva que emocional.
Envía una resposta