Frantz
7Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Si hi hagués un festival exclusiu de cartells de cinema (que no he sabut trobar), amb una categoria amb distinció a la coherència, Frantz i el seu pòster promocional tindrien tots els números d’arrasar. Dos protagonistes que arrepleguen tota l’acció. Un desdibuixat (Pierre Niney com a Adrien) i l’altra retratada amb claredat meridiana (Paula Beer fent d’Anna). Blanc i negre dominant. Metàfora visual del que es trobarà a un film més transcendent i ben recargolat que no pas engrescador. Una pel·lícula perdedora i maca.

Saben allò que fan amb els nens segrestats de demanar que responguin a una pregunta que només ells sabrien respondre, per tal que la família estigui segura que no és un frau el nen amb el que parlen per telèfon? Doncs, a l’indesitjable cas que segrestessin a François Ozon, potser li demanarien que fes una pel·lícula, i potser aquesta seria Frantz. I si fos així, creieu-me, no hi hauria dubte, és Ozon. El postmodernisme sulfurant, la intensitat emocional explotada, el muntatge curós i l’atmòsfera carregada. No hi ha dubte, és Ozon. Aquest cop, però, amb la connexió de dos ganxos clàssics de qualsevol relat, el perdó i la culpa, com a protagonistes d’un relat post-Primera Guerra Mundial. Deixant enrere els seus anteriors treballs, com En la casa o Una nueva amiga, el director francès ens empenta a una macro-fotografia de les ferides d’una guerra: un soldat provinent de França (Pierre Niney), fent tot el camí fins a un petit poble germànic, només per deixar flors a la tomba d’un soldat alemany mort, el Frantz. I al seu voltant, una família encara trastocada, la noia promesa del mort (Paula Beer) i un poble amb l’odi punyent de ràpida expressió.

Frantz François Ozon

La història camina lentament i es deixa recolzar en la seva manca de color gairebé total per il·lustrar una època crua. Un relat elegant i mancat d’alegria. Gràcies al martell que suposa cada paraula en la boca de Paula Beer, l’Anna és magnètica i d’una duresa relativa, que evolucionarà amb el film. Per alguna raó va ser premiada a la Mostra de Venècia 2016 com a millor actriu emergent. Acompanyada d’un Pierre Niney que se’ls ha vist i desitjat per acomplir totes les exigències del guió (aprendre a ballar, parlar alemany, tocar el violí), l’autèntica protagonista és la màxima representació del bàndol perdedor: la tristesa, el dol, el perdó i la buidor. Just en aquest enfocament és en el que es diferencia de la història ja explicada a Remordimiento (1932) per Ernest Lubitsch, que posava el focus en el soldat francès.

I si bé són dràstiques les petites incursions al color, que Ozon introdueix amb puntualitat, no es fa gens obvi ni redundant com a recurs. Més aviat inconcret. Però també emancipador. No tan icònic com el famós pla en blanc i negre de la La lista de Schlinder amb la nena d’abric vermell, però amb la mateixa sensibilitat i intel·ligència que el precedent gegantí. En tot cas, recordeu, no totes les derrotes són boniques/ ni tot borratxo, home savi, que diu Ismael Serrano, i Frantz ens ho refescarà amb plans dolorosos, una supeditació de la mentida a la veritat molt cremada i una obra global més emotiva que emocional.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies