El 2001 es van obrir les portes del cementiri dels llibres oblidats per a Daniel Sampere i per un bon nombre de lectors amb “L’ombra del vent”. Era l’inici d’una saga que s’acaba ara, al 2016, amb “El laberint dels esperits”. Conversem breument amb Carlos Ruiz Zafón.
Se sent orgullós d’aquesta saga iniciada amb “L’ombra del vent”? Ara que l’ha acabada, és el que volia fer des del principi?
Si, molt. És exactament el que volia crear i crec que ha pagat la pena el viatge.
Què li agrada més construir trames o personatges? Personalment em criden molt l’atenció els seus personatges, són peculiars, atrapen. Té algun de preferit per sobre dels altres: L’Alicia, el Fermín, en Daniel…?
La base de tota ficció són els personatges. Són el eix i l’essència de qualsevol historia o narració. La meva preferida es l’Alicia, sense dubtes. I els altres dos que també són una part de mi mateix són Julian Carax i en Fermin..
Què mou més el món: l’odi o l’amor?
El món, o el món de les persones, el mou la biologia. L’amor i el odi són articulacions d’aixó.
Què els diria a tots aquells que menyspreen els seus llibres per ser supervendes?
Res de particular. La vida és breu.
“Aquests llibres són un homenatge a la literatura i la idea que fossin adaptats al cinema o la televisió seria una traïció a la seva pròpia naturalesa, a més d’innecessari. Hi ha adaptacions meravelloses, com “El Padrino”, però per a mi aquests llibres són el que han de ser. Mai hi haurà un sèrie o pel·lícula”, ha declarat. Si li proposen escriure un guió original per una sèrie. Ho faria? Quina mena de trama proposaria?
M’ho han proposat moltes vegades i si un dia em vingués de gust ho faria, és clar. Tot seria trobar el projecte adequat.
Envía una resposta