Infiltrado
7Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Costa imaginar un Jim Parsons (Sheldon Cooper) despreocupat i en mode ‘casanova’ amb les noies? I un Hugh Laurie (Dr. House) simpatiquíssim i afable? Doncs, a mode d’entrenament, podeu començar veient a Bryan Cranston (Walter White, ‘Heisenberg’, a Breaking Bad) fent de policia anti-droga. Màgia la d’ell i ambició la del director, Brad Furman, per presentar-nos un thriller frenètic i desmesurat que amb el repartiment meravella els ulls i amb el guió fa parar boig el cap – massa, per ser concrets-.

Del clàssic “aquesta és la meva última missió” de Robert Mazur (Cranston), un agent d’aduanes que ja podria aconseguir una digna jubilació, neix el relat més magnànim sobre el càrtel colombià i la relació amb la banca americana dels últims anys. La història, basada en fets verídics del 1986, circularà a través del tens paper del protagonista, infiltrat en la xarxa de narcotràfic més perillosa i carinyosa del moment. A base de passar pantalles de confiança, l’escala d’implicació emocional de Mazur, conegut al mundillo com Bob Musella, tibarà del dubte intern i de la seva situació com a pare de família. Clichés a part, el film olorarà al Sicario de Villeneuve o a una seqüela de Narcos, de Netflix. Però més moguda, més personal i menys clara.

A bandades, o a cops de timó, la narració no aconsegueix aturar-se en la profunditat de cap personatge més enllà del de Cranston. Ara bé, el desmesurat càsting et va etzibant descàrregues de tàser elèctric agradable. Una mica de severo-agressiva Amy Ryan (El puente de los espías) per aquí, un borrall de Benjamin Bratt (El mensajero) quasi entranyable per allà, fins i tot, un toc de prometedora Diane Kruger (De padres a hijas) per completar la sobergueria de Bryan Cranston. I on fa més mal aquesta mania per presentar personatges de poc recorregut és amb Rubén Ochandiano fent de narco local, amb un desembaràs de bandera i una gràcia de trapella llatí incorregible.

Infiltrado

‘Limitacions que fan créixer’

Ara just fa 8 dies, l’adorable Carles Capdevila reivindicava els espais de continguts limitats, petits. I deia “quan ets conscient del que no pots fer, et concentres molt més a treure el suc del que sí tens a l’abast”. Potser la columna diària del Carles arriba tard per aconsellar Furman. O potser arriba just a temps per punir la seva obra. Infiltrado resulta una difusa pluja de personatges, càrrecs, cases, escenaris i aventures insuficientment contextualitzades. Captiva però mareja. Saps que estàs a la línia d’autobús correcta, però no tens clara la direcció del trajecte. L’exercici de relat messiànic sotraga la narració i pixela el retrat del càrtel colombià traient diners dels blanquíssims Estats Units. L’ambició de Furman voldria una minisèrie i no 127 minuts de pollastre farcit a punt per esclatar.

És a dir, el que comença sent una brutal crònica dirigida amb fúria i detall acaba barrejant intensitat amb excés. Excés d’informació, de descol·locació, de Cranston-dependència. Però fa innegable que, el mateix que va dirigir Runner runner i El inocente, és un àvid narrador en creixença. Sobretot si manté la seca i tensa incorrecció del guió de Infitrado i tanca el pla: veure menys espai, veure més clar.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies