Hasta el último hombre
7Valoració
Puntuació dels lectors: (2 Vots)
7.8

‘Som quatre dies a la Terra i el cel no m’ofereix cap garantia. Deu anys després millor tornar a començar’ resava Calamaro al Palabras Más, Palabras Menos (1995). I Mel Gibson ho esdevé en forma de film. Després de deixar descansar a foc lent la seva obra com a director una amable dècada, el nord-americà torna per posar la carn picada a l’olla i veure el xup xup. Argument curiós i buit emplenat per una narració agressiva, meravella, ja pròpia de Gibson. Convertir el patiment en acció i la no-lluita en llegenda, irreverent explicació d’una història nascuda del monstre de mil històries, la Segona Guerra Mundial.

El no és no. I Desmond Doss (Andrew Garfield), amb aires de màrtir momentani, no només ho dirà sinó que ho exigirà, un i mil cops, davant la fèrria indignació d’homes de guerra: abruptes generals, amb corbata endinsada entre el segon i tercer botó de la camisa. Dirà no a les armes. Només això. I la seva lluita serà contra els seus. De les cabronades de quarter a la realitat del camp de batalla. I davant d’ell, un debut tan horrible com memorable: la batalla d’Okinawa, entre japonesos i americans, bàsicament. L’última gran confrontació entre aquests bàndols i la denominada pluja d’acer. I com sempre, al centre de l’entrepà, la fe com a motor.

Les interpretacions són tan adequades, entre l’èpica i la broma, que des del principi es fan comestibles a cop de queixelada. No només la dels durets antagonistes inicials, com Sam Worthington o Vince Vaughn, sinó l’essència mesurada de Andrew Garfield portant tot el pes narratiu. I amb un somriure a la boca sempre. Tot i haver confessat la pel·lícula com “la més dura” de la seva carrera, Garfield ho carrega amb la naturalesa amb la que el seu personatge guanya les curses de preparació militar. Amb la felicitat de la competició, la de Marc Márquez o Messi, li val per reeixir en un àmbit molt més brut que el de Amazing Superman.

Hasta el último hombre

I és que el director americà se n’en fot de tot aquell considerat aprensiu. Amb una història menys transcendent que les anteriors La pasión de Cristo o Apocalypto, Gibson rebaixa tots els estàndards de brutalitat per regalar una bestiesa lírica. Càmera contínua en la batalla. Brutalitat feta film. Cames volant pels aires en massa. Càpsules de morfina repartides com caramels a la cavalcada de Reis. Música de corda omnipresent. Violins, violoncels i contrabaixos com a ambaixadors de tensió bèl·lica. Les escenes del camp de batalla són un tros d’infern portat al cinema en cadira de rodes. I Mel Gibson, que empenta la cadireta, torna a fer el que Hollywood es podia témer, el que li ha sortit dels mels.

Amb una imatge a càrrec de Simon Duggan (300, La jungla 4.0), l’espectador pot arribar a creure que només existeix el marró verdós del camp de batalla, híper-dominant. Sort que el foc ve a trencar el pantone fílmic i a recordar que a Gibson li encanta la immersió total, ja sigui en la imatge o la història. Tot i això, la pel·lícula et deixa el regust excitant de la carn bullint a la pantalla, però l’evidència de que als Estats Units no es pot cuinar un relat èpic sense deïficar la pàtria. Retorn punyent, insultant gairebé, però finalment exagerat.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X