El editor de libros
7Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

El editor de libros és un biopic sobre una època i una persona feta esdeveniment, el Max Perkins (Colin Firth), qui va acollir a la vegada a la seva cartera: Francis Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway i Thomas Wolfe. Sobre la relació abductora amb aquest últim es sustenta la història. I per si fora poc, amb el renovat Jude Law com a escriptor esbojarrat. Només falta un element pel triomf, saber arribar al públic, i és aquí on la pel·lícula troba, en el seu histrionisme mesurat, el seu límit, el seu tope, i s’endevina un pas fugaç per la cartellera i la memòria col·lectiva.

En blanc i negre, de l’absència de color, de l’absència d’èxit, neix el film, quan Thomas Wolfe era l’home més rebutjat de Nova York. Fins que algú va creure en ell, i aquest algú és, en essència, un home tan malalt per la lectura com Wolfe per l’escriptura, el senyor Perkins. Agermanats per la genialitat de l’escriptor i l’entrega de l’editor, el film travessa el món darrere dels llibres que marcaren la literatura americana el principi del segle XX, des d’El gran Gatsby a Look Homeward, Angel. Aquell món curiós que tant s’agraeix conèixer i tan difícil és que no sembli un documental. A partir de l’èxit del debut de Wolfe, la trama real neix de la titànica tasca de mantenir el nivell, de l’obsessió despresa de la passió malaltissa, de la creació de Time and The River.

No només forma part d’aquesta nova etapa de maduresa per a Jude Law, sinó que a més resulta el primer film del director, i també productor, Michael Grandage. Amb el guió aportat pel llibre Max Perkins: Editor of genius, de Scott Berg, la pel·lícula circula amb l’interès després dels fets a narrar, però amb la incertesa del com: no se sap si pretén ser empàtica amb l’actitud esbojarrada i magnànima de Thomas Wolfe o si és un retrat distant, si vol contagiar o si vol ser informe mèdic. No se sap. I l’incertesa, en el com, acostuma a ser un fracàs.

El editor de libros

Per contra, Colin Firth (Kingsman, El discurso del rey), movent-se en la seva zona de confort més extrema, el seu sofà de casa, el paper d’home recte, elegant, fred, amb barret, és pura crema. I així fa de contrapès perfecte per un Law desbocat, a la vegada acompanyat de la seva parella de passions Nicole Kidman (Los otros, Moulin Rouge). La rossa, aquest cop, en el paper d’amant damnificada per la literatura, acollirà un paper petit però humà, que retornarà la terrenalitat a la narració.

En definitiva, el relat afronta l’autèntic drama de l’escriptor prolífic: les retallades. Haver d’esborrar paraules abans escrites per tal de fer-ho més comprensible, comercial o comestible. I de com Thomas Wolfe ho portava amb perillosa frustració. També parla del pas del temps, de la vida dels que no són genis i de la necessitat dels mateixos, de l’èxit fugaç, dels mals de l’escriptura i del cost familiar de portar-te les emocions a la feina. Tot escrit i filmat. El problema és, un cop més, qui molt abraça poc estreny i que la inconcreció acaba castigant l’intent lloable de cultura meravellosa.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies