The Neon Demon
9Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

A la presentació de The neon demon al Festival de Cannes, el seu director afirmava que l’art no havia de ser ni bo ni dolent, sinó tot una experiència: “Després d’Internet, tot ha de provocar una reacció”. El realitzador és Nicolas Winding Refn, director de Bronson (2008), Valhalla Rising (2009), Drive (2011) i Sólo Dios perdona (2013), i la pel·lícula és un pervers conte de fades per a adults, un joc metafòric entre bellesa i mort, ple d’imatges de gran impacte que segurament generaran reaccions contraposades entre els espectadors.

El director danès radicalitza la seva proposta estètica i realitza una obra onírica, atmosfèrica, amb la que explora l’incert territori de la imatge sofisticada, amb la voluntat de parlar sobre la bellesa com a valor absolut: font de desig, realització i aniquilació. La protagonista, Jesse, és una jove de gran bellesa que arriba a Los Angeles amb el desig de convertir-se en model. El procés que segueix, de la innocència a la corrupció, recorda al de la protagonista de Mulholland Drive, de David Lynch. També es troben influències d’altres grans autors al·lucinats, com el Paul Verhoeven de Showgirls o el Jonathan Glazer d’Under the skin.

La bellesa no ho és tot; és l’únic. Aquest és el leitmotiv sobre el que es construeix The neon demon, un dels principis dels temps estranys en els que vivim: el valor de les coses resideix a la seva aparença. Winding Refn ens mostra que allò bell no és necessàriament bo i verdader, també pot ser fosc, artificial. Es recolza amb la magnífica fotografia de Natasha Braier (XXY, The Rover) basada en la distorsió psicodèlica de dos colors primaris, el vermell i el blau, com es palès des dels mateixos crèdits inicials del film, realment fascinants, possiblement el millor opening de l’any. També destaca poderosament la magnètica banda sonora de Cliff Martinez, músic nord-americà i compositor habitual de Winding Refn des de Drive. Els seus sintetitzadors i notes incòmodes acompanyen perfectament a Jesse al seu viatge a les profunditats de l’ànima.

The Neon Demon

Un altre dels grans encerts del film és l’elecció del càsting per al personatge principal. Elle Fanning, una actriu magnètica decidida a agradar a la indústria, s’ajusta perfectament al personatge de Jesse, a la seva transparent bellesa i a la seva soterrada feresa. Al seu voltant, tots els demés personatges personifiquen les diverses formes de relacionar-se amb la bellesa: alguns l’aprehenen, altres la idealitzen, l’assimilen o la devoren. A una pel·lícula plena de miralls, Winding Refn termina reflexionant, com moltes altres pel·lícules de la contemporaneïtat, sobre la nostra mirada sobre el món, en aquest cas, sobre la nostra percepció de la bellesa.

Aquesta celebració del narcisisme, del nostre costat més vanitós, egoista i envejós, és l’obra més fascinant de Nicolas Winding Refn, un director en continua reinvenció. Ens situa davant d’un estilitzat i eficaç mirall i ens interpel·la sobre la rellevància que li donem a la bellesa a la nostra vida.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies