Marea negra
7Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

L’inestable Peter Berg al timó (Hancock, El último superviviente) i el seu nou inseparable actor solar, Mark Wahlberg, com a rem protagonista. Així es presenta un film que recupera el desastre ecològic més gran de la història nord-americana per introduir-nos a un thriller amb aires d’apocalipsi i un toc de drama personal pansit. Contundent tensió constant. Híper-constant. I, per suposat, el mateix oli per cuinar totes les històries transcendents americanes: l’heroisme popular patriòtic i familiar.

Tot emana de la realitat que va sacsejar les costes del Golf de Mèxic el 22 d’abril del 2010. Es va destrossar l’ecosistema existent. Va violar i segrestar l’economia costera. Va causar la mort de milers de delfins i tortugues marines. I tot per obra i gràcia d’una extracció de petroli ben permesa per Obama, executada per una coordinació de British Petroleum i Halliburton, que va acabar amb prop de 5 milions de barrils de petroli surant pel mar, com el Jack Sparrow més begut. Sis anys després, el relat ja està filmat i preparat per emetre. Un parell de capes d’èxit comercial, com els papers principals per a Whalberg (The fighter, Infiltrados) i Kurt Russell (Los odiosos ocho, Bone Tomahawk) com a experts en buidatge de plataformes marítimes petrolíferes. I ja ho tenim.

Així com amb Interestellar ens tocava abaixar el cap i gaudir davant la pluja de teories astrofísiques, amb Marea Negra viatgem al món de l’enginyeria. Des dels alarits pels funcionaments tècnics fins als viatges visuals a través de cada conducte present a la plataforma megalítica. Improbable de comprendre però agradable al consumir. Amb ironia i enginy inicial, la pel·lícula viatja del dia a dia costumbrista a una catàstrofe híper-tensa. Dels partidets amb pilotes fetes de paper entre operaris grassos i acomodats a la llum, el foc i la destrucció. Fins i tot l’aferrissada crítica a BP, amb la descarada posició d’antagonista, sembla una aposta interessant. Però amb el pes de l’innecessari redueix la seva pertinença. Per exemple, amb el toc humanista de la família del Mike Williams o els heroismes exagerats finals.

Marea negra

El Tarantino del petroli

Amb un Steve Jablonsky, l’encarregat musical, com a especialitzat en èpica, la música et colpeja i fa amb tu el que vol. És l’encarregada de posar artifici en una narració a cop de crit. També és l’enaltidora d’aquesta opera prima del cru de petroli brotant d’aquí i allà, el somni humit d’un Tarantino enfangat.   I, per suposat, la que manté la confusió permanent i eterna a les preguntes ‘fins quan ha de durar l’horror petrolífer?’ i ‘encara passarà quelcom pitjor?’.

Per tant, el regust final és l’equivocat, que és el d’un film vist molt abans. Com una barreja tecnificada d’Armageddon i Titanic. Quan en realitat és sorprenent la bona mà a l’hora de muntar el 90% de la història, de descriure el proletari petrolífer (‘no sé si són tontos, però no són intel·ligents’ diu algú) i de revalidar la figura dels fets reals ben explicats. També ens quedem amb ganes de tastar més Dylan O’Brien, que fa de Caleb i podria fer de molt més.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies