L’experiència és un grau que cotitza quan ell vol. A vegades cap a malament – vegi’s l’exemple De Niro – i a vegades en positiu. 57 pel·lícules al compte de Brad Pitt, 52 al de Marion Cotillard i 22 dirigides per míster Zemeckis. Els números aquest cop s’arrodoneixen cap a dalt i el resultat és una sensació d’agraïment majúscula. El director d’un ampli reguitzell de mites multi-disciplinars, des de Forrest Gump a Polar Express, es retroba amb un relat complex per regalar-nos un simplisme. Segona Guerra Mundial, amor prohibit, sospita marital: tot llocs comuns, sobradament dibuixats. Però tan ben trenat i suau que posiciona a Robert Zemeckis com candidat al peluix més demanat pel Nadal.
Amb un Max Vatan (Pitt) caigut del cel literalment comença la història d’aquest espia britànic obligat a aliar-se amb l’agent francesa de La Resistència Marianne Beausejour (Cotillard). Del desert marroquí al centre de Casablanca és on la màgia creixerà: de la previsió d’una missió a la sorpresa de l’amor. I després, cap a Londres, on la família agafa força i tot variarà per donar entrada a l’autèntic conflicte narratiu, la sospita constant entre espies als anys 40. L’ombra de la política cernent-se sobre l’amor.
Amb ganes de brega diran que la química entre Brad Pitt i Marion Cotillard és una bombolla que rebenta només de mirar-la. Diran que com a història d’amor, bluf. Diran que Angelina Jolie no havia de patir gelosia si això és tota la passió que són capaços de transmetre. Diran, diran, diran. Però potser, com la pel·lícula, la relació s’ha de mirar amb un prisma diferent a l’arquetípic. Lluny de voler ser Moulin Rouge, la normalitat que s’ensenya és atractiva i comprensible per si sola, sense més artificis que els esperats en una parella d’espies amb dots extraordinàries. L’amor és mesurat com el propi Max Vatan. Creïble com la pel·lícula.
Bombardeja’m, si us plau
Recordant que la manera més efectiva de fer bé les coses és, molts cops, la més senzilla, Zemeckis s’explica com un llibre obert. Però només es deixa llegir pàgina a pàgina, amb el dubte perfectament protegit fins a un final que se’t fa curt. El guió el firma Steven Knight (Peaky Blinders) i potser per això, com la seva sèrie britànica, es fa intens i desdramatitzat. Impossibilitant que cap espectador se’n recordi de mirar el mòbil durant la projecció, la pel·lícula porta un vestit de misteri sòlid i una jaqueta d’escenes entranyables. D’una tempesta de sorra com a banda sonora al desert, a l’ús de la veïna tafanera per a camuflar intencions descarades. El director americà demostra una sabuda maduresa a l’hora de barrejar acció necessària amb l’aprofitament narratiu enginyós de l’entorn.
De fet, el film supera la gosadia de Wladyslaw Szpilman (Adrien Brody) a El pianista, que seguia tocant mentre queien bombes. Com? Parint. Londres caient-se per les bombes nazis i els crits de la mare protagonista. O reconeixent la cara amable d’un bombardeig com alliberador sexual. Tot es veu i es deixa veure en aquest producte que unirà amabilitats dels fans de blockbusters i els cansats de Hollywood. Sense ser un drama, ni un romanç, ni un bel·licisme exemplar, és un plat al que no fa falta amanir ni demanar guarnicions.
Envía una resposta