"300 el x 50 el x 30 el" – Los Teatros del Canal
10Valoració
Puntuació dels lectors: (1 Vot)
9.7

El Festival de Otoño en Primavera no deixa de sorprendre amb les apostes que resideixen a la Sala Roja de Los Teatros del Canal. Aquesta vegada, una producció de FC BERGMAN aterra amb una història preciosa y horrible a la vegada que es presenta sense la necessitat d’emetre una sola paraula.

Un cop assegut en una de les butaques del teatre, l’espectador es trasllada automàticament a un poble envaït per la vegetació i per les supersticions. Sis casetes de tres parets per les que només es pot accedir al seu interior mitjançant el travelling d’una Blackmagic que, contemplant la intimitat dels ciutadans (gràcies a l’eliminada quarta paret), es projecta en directe. A l’exterior, resideix un home a prop del llac del qual sortirà un corder ofegat.

Als domicilis ocorren situacions un pèl estranyes i surrealistes però que van íntimament lligades a les llegendes religioses. Si seguim l’ordre de les agulles del rellotge, la primera casa està ocupada per un home en un llit que juga amb un colom engabiat (després el substituiran per un nen); la segona casa està habitada per un matrimoni amb una nena amb síndrome de Down que,aparentment, sembla que sopin tranquil·lament però acabaran menjant-se els mobles; a la tercera casa es troba una noia jove virtuosa tocant el piano y a una senyora estricta que no la deixa descansar (al seu costat tenen una banyera amb aigua molt calenta); a la quarta casa es troba un home masturbant-se i a una dóna parint al vàter dolorosos cargols de pinxos; a la penúltima llar resideixen un quants nois que intenten fer diana amb uns dards y acabaran per disparar amb una pistola a la poma que es posarà un d’ells damunt del cap; finalment, a l’ultima casa s’observa a un noi que té una miniatura del poble i proba a destruir-la a cop de petard.

Contínuament, s’observen els moviments d’aquests personatges que juguen amb l’engany per mitjà del les seves accions dins i fora de la casa. Es tracta d’una direcció molt ben mesurada i conscient de que s’està explicant una veritable tragèdia humana i, a la vegada, es permet compaginar tocs d’humor i surrealisme. Per aconseguir-ho utilitza una banda sonora que gairebé sempre es música clàssica demostrant la seva capacitat de transmetre amb la gestualitat de l’actor o actriu. Johann Strauss, Vivaldi o Nina Simone ressusciten en escena de manera majestuosa donant presencia al gest com a unió entre el cine i el teatre.

El llogaret que es retrata reflexa una atmosfera d’incertesa i d’inconformisme silenciada que es percep en la seva totalitat en el jove que intenta destruir el seu poble –en miniatura o no- per a crear el seu propi destí. Lamentablement, això no ho aconseguirà ja que la resta del poble s’ocupa d’exterminar-lo com a cos impur per a entregar-lo a Déu i donar-se a ell. Quan tot es desencadena cap a la violència extrema per mantenir la puresa del lloc, aquests éssers queden desvalguts i entregats a l’ésser superior com a únic responsable de les seves vides.

300 el x 50 el x 30 el corresponen a les mesures de l’arca de Noé que fou l’únic element capaç de salvar a alguns éssers del diluvi que Déu havia preparat per sentir-se enfadat i decebut davant la conducta humana. ¿Devem, doncs, preparar-nos per a un altre diluvi?

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies