Un traidor como los nuestros
6Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Amb la sempre pesada motxilla d’un John le Carré com a creador de la història a explicar, Un traidor como los nuestros representa un amable recordatori de la literatura de màfia, acció i impotència. La directora Susanna White ens ho refresca amb dos sorts al capdavant, un Ewan McGregor fent d’anglès bocabadat 24/7 (el Perry) i un Stellan Skarsgård com a rus sense sortida (el Dima), que no et costarà gens estimar i sí castigar.

Perdonin el centralisme, però saben aquell racó de trobada universal? Aquell espai entre el cafè Zurich i el quiosc de cantonada Plaça Catalunya-Carrer Pelai? Hi habiten uns éssers amb el do de la insistència i la assiduïtat tan desenvolupat que sembla innat. Et promocionen un curs de memòria ràpida. El seu truc catchie preferit és demanar-te que escriguis una xifra amb tants números com desitgis, i ells el memoritzen. Només veient-te escriure’l ja el recorden. I llavors deixen entreveure un somriure. Doncs això es Un traidor como los nuestros. Al voltant d’aquesta juguesca, d’aquesta habilitat apresa, tot s’embolcalla en una obra on la protecció d’una família innocent serà el motiu central per justificar qualsevol risc aventurer. Del repte de memoritzar una xifra neix el tot: si el rus desconegut l’encerta, el professor universitari britànic assistirà a una festa, si el rus falla, haurà de cedir 5.000 dòlars. I tira milles.

Val a dir que el film apaga la seva inicial atractiva tenebrositat a mesura que els agents britànics prenen cos. I és una llàstima. La seducció del desconegut s’ofega a l’entrar en un terreny universal: les aventures a missions secrets contra la màfia. Els agents del MI6 són uns xerrameques de bandera, amb vestit d’home i pells pàl·lides. Tant és així que se’ls hi escapa l’interès per la boca i la credulitat per la impostura. La pel·lícula es transforma en una banal pel·li d’acció per a adolescents a mig camí i la culpa es reparteix en dos bàndols. Per una banda, els esbirros de la màfia, fotocòpies mig desgastades dels dolents de qualsevol obra tipus Blade o Hora Punta. Per una altra, el ja comentat sobre-exposat agent anglès, l’Hector (Damian Lewis), que arriba sempre tard, amb tot el peix venut i amb l’últim llobarro sortint per la porta del mercat.

Un traidor como los nuestros

Lluentó i fet i amagar

Les dues parts de la pel·lícula es contraposen fins l’extrem. De l’inicial balafiament de recursos i so, a la discreció i joc de silencis final. La imatge del film deixa veure’s amb gràcia i art als primers compassos: a les festes massa. Les festes que són massa massa per ser somniades. Les del russos mafiosos. On els jacuzzis en sobren i la fotografia confon la realitat, així com fa la droga. També apareixen noies a mig despullar sobre cavalls a un interior. O dones uniformades amb lluentó sense escatimar. Dromedaris, imatges a les parets i música diegètica. Tot un bocí per menjar-se amb estupor. I després, oblida’t, que tot es torna avorrit  i estereotipadament tensionat.

Al final no se sap qui és el protagonista en una història que vol contraposar el poder fàctic amb el desitjat. I envoltada d’un pessimisme més que real, mor en els clàssics vicis comercials. Bon recurs per veure al Nadal si sou més de tres al sofà, però mal guia per comprendre Le Carré. Lliçó? Els mafiosos penedits es fan estimar i el risc al cinema no és sempre un bon negoci.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies