Hi ha pel·lícules que no acaben amb els seus títols de crèdit. Films que contenen idees, reflexions i emocions que calen a dins teu i t’acompanyen fins molt més enllà, qüestionant-te la teva mirada sobre el món. Això és el que m’ha passat amb aquesta història, una pel·lícula, precisament, sobre la mirada i la construcció que fem del nostre entorn a partir d’aquesta i, per tant, sobre el llenguatge i la comunicació. La llegada [Arrival] està basada en Historia de la teva vida, un relat miltipremiat de Ted Chiang, amb un argument de ciència-ficció sobre l’arribada d’uns alienígenes que li serveix d’excusa per plantejar diversos interrogants epistemològics. La seva adaptació al cinema manté fidelment el propòsit de Chiang gràcies a la intel·ligència i sensibilitat a la direcció del canadenc Denis Villeneuve i a un screenplay estructurat de manera brillant pel guionista Eric Heisserer, especialitzat en guions fantàstics i de terror.
Ultimátum a la tierra, La guerra de los mundos, La invasión de los ladrones de cuerpos, Encuentros en la tercera fase, Independence Day, … són moltes les pel·lícules que han tractat la possibilitat que altres formes de vida visitin el nostre planeta. Però La llegada s’allunya ràpidament de tots aquests films oferint un enfocament nou, únic fins a la data. Aquí convergeixen dos trames, el relat de ciència-ficció i el drama psicològic. El primer d’ells arrenca el dia que unes naus d’origen extraterrestre arriben a la Terra. Els alts comandaments militars contracten a diversos experts per intentar comunicar-se amb els alienígenes i conèixer les seves intencions. Però, atenció, no és una pel·lícula sobre l’arribada dels extraterrestres, sinó sobre com ho experimenta una dona, la lingüista Louise Banks, una dona que viu una existència solitària i gris i que amb prou feines mostra atenció per allò que té paralitzat al planeta.
Denis Villeneuve, un realitzador molt versàtil, en constant moviment, que ha anat rodant guions aliens i de molt diversa adscripció genèrica (Incendies, Prisioneros, Enemy, Sicario), dota a la narració d’un enfocament humanista i explora complexes tesis, com el determinisme o el principi de relativitat lingüística, d’una manera senzilla, atractiva i molt estimulant. En aquest sentit, La llegada és un film introspectiu que s’emparenta amb aquelles pel·lícules de ciència-ficció més preocupades per impregnar les seves imatges de profunditat intel·lectual, com 2001: Una odissea de l’espai o Solaris. També entronca clarament amb Interstellar en el seu qüestionament de la nostra percepció del temps des d’una concepció lineal. Com en el film de Nolan, La llegada planteja que passat i futur no són més que construccions que han acabat determinant la forma en que entenem la nostra pròpia existència, i es pregunta si és possible transcendir aquesta limitació.
Com a les seves anteriors obres, Villeneuve imposa en tot moment un punt de vista molt concret durant tota la seva pel·lícula, en aquest cas el de la doctora Louise. Ella és el centre, el cor d’aquesta història i està interpretada de manera emotiva, subtil i meravellosa per Amy Adams. A cada escena, dota al seu personatge d’una gran humanitat, expressant valors tan diversos com fragilitat, vàlua, por i determinació. També destaca la fotografia de Bradford Young, etèria, gràcies a l’ús de colors poc saturats i llums tènues, i la magnífica banda sonora de l’islandès Jóhann Jóhannsson, plena de melodies inquietants i notes obsessives.
Denis Villeneuve ha aconseguit realitzar un film de ciència-ficció que parla de nosaltres mateixos, de qui som, del que podem aconseguir i destruir. Un emotiu viatge entre el temps i el llenguatge. Una pel·lícula que no li falta ni li sobra absolutament res. En el moment que finalitzo aquest text estic a prop de tornar-la a veure, aquesta vegada amb uns altres ulls. Quan una pel·lícula aconsegueix això sempre és especial. I La llegada ho és. Única, commovedora, inoblidable.
Envía una resposta