No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas
4.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Si no fos perquè la vida és massa seriosa, la nova pel·lícula de Maria Ripoll podria haver nascut perfectament de la conversa: “Repte: contracta a 4 dels joves actors i actrius més talentosos i prometedors actuals, pilla’t un guió d’una novel·la nyonya relativament exitosa i fes una peli molt més inconsistent que Ahora o nunca. O sinó, beu”. Resposta: “Lo de la peli, lo de la peli. Challenge accepted”. I crits d’eufòria esbiaixada posterior.

Un cop més la directora catalana ens cuina una comèdia romàntica al vapor. Aquest cop, però, nascuda d’una noia graponera i crescuda en el paper de rarota, la Sara (Verónica Echegui). Protagonista que, de sobte, es troba amb la  seva realitat envaïda, el seu present fracassat i la seva intimitat violada. Pares divorciats, xicot a l’estranger i germana vivint a casa amb el seu promès – redoble de tambors – : l’amor proto-platònic de la Sara quan anava a l’escola. Un guió adaptat per Carlos Montero i Breixo Corral que parteix de l’obra literària homònima de Laura Norton. Exercici de guió bonista. Somni amorós americà revestit de fracàs espanyol per assumir.

Com la centralitat de París a La France, Echegui és l’epicentre de tot. Ocupa el pla sencer amb la cordialitat que dona un tic de treure i posar ulleres, o de la seva cara adorable a l’estil il·lustració. Brutal traspàs d’estils i canvi de gènere de l’actriu madrilenya, del drameta a la pura comèdia, sense sotragades (Yo soy la Juani o Katmandú, un espejo en el cielo). Echegui suporta amb fermesa la càrrega del paper d’una dona, versió femenina i histèrica de Woody Allen, capaç de posar nerviosa Gabriel Rufián.

No culpes al karma lo que te pasa por gilipollas

I en perfecte tonada, l’acompanyen al cor David Verdaguer, Álex García i Alba Galocha. Verdaguer, en el paper de nòvio, suma i suma com qui no pot parar i ens regala una escena de skype més que salvable. García i Galocha llueixen en el paper d’enamorats guapos, bonics i amb bellesa. La jove actriu que recentment feia de neboda a El hombre de las mil caras acompanya a un Álex García de sensació refrescant i madura, que no s’avorreix ni amb les mil capes de lletrista cutre que li posen des del guió. De fet, es podria dir que la pel·lícula rellisca en quasi tot menys en els actors, però seria obviar a un Jordi Sánchez exagerat i forçadíssim des del principi.

Amb sonoritat de Crystal Fighters i la mateixa fotografia brodada en filtre i modernor de la seva anterior obra, Maria Ripoll s’entrebanca constantment com la protagonista. Segurament per obra i gràcia d’un guió mal escollit, tot resulta histriònic, exagerat i súper-excitat. Des de l’inconnex joc del karma fins a l’evolució de les relacions. Ni la música, que és sempre present i pertany al gènere que no necessita talent, aquella música que ens vestia i enamorava quan érem adolescents, salva la papereta.

Si no t’hi capfiques gaire, et deixes emportar pel magnetisme del repartiment i et fan gràcia un parell de gags, ja hauràs salvat la sessió de cinema. Però no esperis més. Aquest cop, la fotocòpia maldestra d’un American Pie barrejat amb Bridget Jones no ha sorgit l’efecte desitjat. I la transcendència del discurs anti-planificador i l’acceptació del fracàs no fa més que confondre en una obra on no es justifica cap comportament.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies