No sé si és l’hora (quatre de la tarda) o que les meves expectatives eren altes però no m’ha convençut “It’s Not The Time Of My Life“. La hongaresa s’havia alçat amb el primer premi del Festival de Karlovy Vary, el principal festival de l’Europa de l’Est. A més a presentar aquesta pel·lícula a la Secció Oficial al SEFF, el catàleg sevillà esmenta l’obra teatral “Un Déu Salvatge” de Yasmina Reza, que també va adaptar al cinema Román Polanski. Totes dues obres es recreen en una sola habitació. El film més autobiogràfic del director indie hongarès Szabolcs Hajdu, però, no té la força que té el text de Reza.

It's Not The Time Of My Life

Frakas (el propi Hajdu) i Eszter (la companya del director, Osrolya Toros-Illyes) viuen en un apartament burgès a Budapest. La criança d’un fill problemàtic ha allunyat a la parella. L’arribada a mitjanit de la germana d’Eszter amb la seva família, de retorn al país després del seu últim fracàs, accentua el caos en aquesta casa de revista. Hajdu condueix a la família a través de les diferents estances, sense que trobem a faltar plànols exteriors. Però aquestes escenes matrimonials i familiars em semblen un còctel tot just remogut.

A Secció Oficial també però fora de concurs hem pogut gaudir del documental italià que va guanyar la secció “Orizzonti” a Venècia. A “Liberami“, la directora Federica di Giaccomo segueix al pare Cataldo, un sacerdot sicilià que no para d’exorcitzar a gent. Fills problemàtics, dones que no troben motiu aparent als seus mals, homes acomplexats, joves addictes,… Posseïts reals o ficticis.

Liberami

Per als no creients, s’accentua la clau d’humor. Els episodis exorcistes es viuen amb una mirada contaminada pel cinema. Les rialles dominen la sala de projeccions. La traducció del títol a l’espanyol resa “Allibera’ns” – d’una església que ens sotmet amb falses creences? Però un epíleg final et planteja quin és objectiu final del llargmetratge. L’Església catòlica busca més exorcistes: l’arxidiòcesi de Madrid n’ha sol·licitat mitja dotzena més al Vaticà.

A la refrescant “Nuevas Olas” vam pescar una pel·lícula que es va estrenar a la selecció Acid de Cannes, la selecció alternativa dels distribuïdors independents. Premiat ja a Cannes i Locarno amb els seus anteriors llargs, el bretó Damien Manivel ens planteja a “Le Parc” de primeres un camí fressat. Noi adolescent coneix a noia i després d’una tarda junts al parc, noi deixa a noia.

Le Parc

La nit converteix el parc en un lloc oníric on la noia intentarà desfer el camí fet per desfer aquesta relació. No en va s’esmenta a Sigmud Freud, el creador de la psicoanàlisi. Amb aparent simplicitat, toc naïf, el llargmetratge captura a l’espectador.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies