Ocho apellidos vascos el va fer conegut per tothom. Ha acostumat a l’espectador a veure’l en papers còmics i ara el farà plorar. Amb 100 metros s’endinsa en una història de superació. Una pel·lícula inspirada en la increïble història real de Ramón Arroyo, a qui li van dir que no podria caminar ni 100 metres. Però ell va decidir plantar-li cara a la vida i participar en la prova més dura del planeta; l’Ironman. Conversem amb Dani Rovira durant la presentació de la pel·lícula.
Després de tants papers còmics, frisaves per un paper d’aquest estil?
Sí, per a mi ha estat una gran alegria. Però no vull diferenciar estils. En tot cas, vull veure la meva carrera com actor des d’una altra visió. No com un seguit de canvis de registre, sinó com un conjunt d’històries. Ocho apellidos vascos era una molt concreta i ara ha tocat una de diferent. Intento afrontar-la independentment del gènere que l’emmarqui.
Com organitzar-les llavors?
El bonic és crear el teu personatge, creure’t la història i tirar-la endavant a partir de la veritat més fidel. Els judicis del canvi de registre queden per als crítics, els periodistes i el mateix públic. Però jo no ho concebo així. Simplement és una història diferent que he intentat defensar com bonament he sabut.
Com va ser la preparació del personatge amb el mateix Ramon?
A nivell de rodatge, el Ramon només va passar-se per la gravació un parell de vegades. Ara bé, va existir moltíssim contacte previ. Al principi era per preparar el personatge, però al final la cabra sempre tira a la muntanya i ens vam acabar fent amics. L’últim del que parlàvem era de la preparació interpretativa.
T’ho ha posat fàcil?
Molt. Ens han aplanat la nostra feina perquè tant el Ramon com l’Inma han estat molt generosos a l’hora d’explicar-nos la seva experiència des del diagnòstic fins a l’actualitat. Amb les seves llums i ombres. De fet, ells eren els primers interessats en el bon fer d’aquesta pel·lícula, ja no per transmetre el seu propi cas, que és extraordinari, sinó per donar a conèixer una malaltia que afecta molta gent i és molt incompresa. Sobretot per la seva peculiaritat, que és especialment fotuda.
En tot cas, passes de fer-nos riure a gairebé plorar. Què penses quan t’arriba aquest guió?
Entusiasme i emoció. El bonic de la nostra professió és la transmissió d’emocions. Des de que pujava a l’escenari fent el meu show unipersonal de comèdia, aquell Quieres salir conmigo? ja ho sentia. El preciós de l’actor és poder agafar el cor de l’espectador i regirar-lo, fer un còctel, llençar-lo, acaronar-lo, tirar-li quitrà i després plomes. Em sembla el més fantàstic que pot oferir un actor al seu públic. Aquest història era una manera de fer arribar moltes emocions diferents en molt poc temps.
En què s’assembla Dani a Ramon?
M’agradaria assemblar-me en moltes més coses, perquè és un súper-home, igual que l’Inma és una súper-dona. Però podria dir que ens assemblem en l’humor, que és el prisma amb el que m’agrada mirar la vida, més enllà de la meva professió. Els dos l’utilitzem en el nostre dia a dia, però el Ramon ho fa com a bàlsam i taula de salvament.
En alguna cosa més?
En que som uns apassionats de l’esport. O, per exemple, en la sensibilitat. Tant el Ramon com jo tenim les emocions sempre candents. Som molt capficats i no permetem que ningú ens digui que no podem fer quelcom. Tenim moltíssimes coses en comú.
Aquest paper és dels que marca la carrera d’un actor?
Sé que em marca com a persona. Estic segur que aquest personatge, història i pel·lícula, a l’aproximar-me al Ramon i l’Inma, han deixat una marca de per vida. Ara bé, com a actor, caldrà esperar 10 anys per esbrinar-ho. Si llavors tinc una ferreteria muntada, t’hauré de dir que no m’ha marcat gaire.
Durant el rodatge estaves molt prim. Quants quilos vas perdre i que va suposar per tu aquest sacrifici?
Si volíem ser fidels a la història real havíem de tenir en compte que el Ramon, a l’hora de detectar-li l’esclerosi múltiple, tenia un sobrepès important. I fins arribar a fer l’Iron man va arribar a perdre 30 quilograms. Tot i això, actualment, en un pla de rodatge de 7 setmanes on es basen en les necessitats de producció i localització, era impossible fer el procés de engreixar/aprimar. És llavors quan es va prendre la decisió de partir directament de la primor per ocultar-ho amb petits trucs cinematogràfics, a base de maquillatge i vestuari. Com a molt vaig aprimar-me 5 quilos, però amb el nas que tinc, a la que perdo una mica de pes, m’apareix un colze a la cara que sembla que hagi patit una transformació.
Dani Rovira té el seus 100 metres particulars?
Els meus 100 metres són diaris. La vida va proposant-te reptes i no són mai concrets. Tinc un gran ventall, des de desafiaments esportius a familiars, o amb els gossos, la parella, els projectes de futur, etc.
Què has aprés del Ramon?
La gent com el Ramon són persones que, quan se’ls detecta una malaltia degenerativa, sembla que necessiten ajuda, però el que no sabem és que, a llarg termini, són persones que t’ajuden a tu. Nosaltres, qui suposadament tenim totes les peces en perfecte funcionament, acabem rendits a ells. A mi el Ramon m’ha ajudat a ser millor persona.
Com s’arriba a fer millor persona algú que era un total desconegut?
Perquè ell és així. Del tipus d’ésser que trastoca i capgira la teva vida. Canvia la teva escala de valors i prioritats. A vegades et veus emprenyat perquè portes dos dies sense trobar el mòbil i mires el Ramon i no et queda més remei que pensar “sóc imbècil”. També m’ha ensenyat a saber jugar les cartes que et dóna la vida. I si la vida et regala moltes cartes, ets molt afortunat. Ell les té més fotudes que la resta i està fent una partida inigualable.
Amb quin missatge voldries que es quedés l’espectador?
Que, en la vida, ningú et negui una possibilitat. Que no et diguin que no. És cert que no tot és possible, però intenta-ho tu, que ningú aliè t’ho privi. És el que li va passar al Ramon, que durant 3 anys es va creure allò que li va dir un metge de que no podria caminar 100 metres. I de sobte és va rebel·lar. Que cap persona et digui que no pots.
Envía una resposta