I el setè dia Déu va descansar. Això diu el Gènesi. I al setè capítol, el cunyadisme va descansar. Això es veu a Merlí.
D’un temps ençà, concretament des de l’inici de la segona temporada, el discurs i el llenguatge de la sèrie de TV3 s’ha establert. Ha esdevingut un ens. Conceptes com merlinada s’han instaurat en la quotidianitat de la trama i han deixat veure nous patrons de conversa. De la immensa varietat de potencials anàlisis, n’ha sorgit un especialment incordiós i càustic: les frases aleatòriament llançades amb negativitat vers la classe política. O, el que darrerament es denomina, cunyadismes. Oracions gratuïtes, vagues i sustentades sobre generalitats. Curiós comportament sempre aplaudit en una sèrie sobre la vida a una classe de batxillerat.
Aquesta tendència nascuda de la segona temporada, s’ha repetit constantment durant els sis primers capítols i s’ha pres un descans en el darrer. Fins a 13 vegades n’he comptabilitzat. De tots els colors. A classe i al despatx. Per joves i madurs. Nois i noies. L’Ivan dient “els polítics, molta imatge i després són tots uns corruptes”. El Merlí etzibant un “qualsevol idiota té un càrrec de responsabilitat, només cal veure la política”. El Bruno, “si no fos per les mentides que diuen no els votaria ningú”. La Coralina, “potser t’hauries de fer polític, que d’amiguisme en saben molt”. Tothom hi suca.
‘I per què?’, ‘Què busquen?’, ‘No n’hi havia prou amb l’aparició del compte @Cuñadodetuiter o l’existència de Bertín Osborne?’ es podria preguntar algú. Rumiem-hi.
Amb la figura del cunyat nascuda i nodrida per l’imaginari comú en els últims dos anys, ha nascut també una teoria del concepte. José Andrés Gómez, periodista d’El Mundo, explicava que “aquest singular fenomen, cultivat al llarg dels temps a base de mots crosses, llocs comuns, obvietats i tòpics rancis, torna a estar en boca de tothom”. O el “garrulisme il·lustrat” que resumeix Pepe Colubi. Potser per aquesta rabiosa vigència, sumada a la inestable situació política, algú a l’equip de redacció va il·luminar-se amb el bombardeig de cunyadismes per a la segona temporada de Merlí. Potser es buscava l’empatia amb l’espectador, l’assentament de llocs comuns amb aquest 16-20% d’audiència setmanal. Potser és simplement un recurs per mostrar la falta de referents polítics que es donen avui dia. O potser és una dèria no detectada. El que està clar és que 13 vegades potser són ja un hàbit. I que se si se l’ha arribat a dedicar un article a l’assumpte, potser ja són massa.
Basuraca .vs. morreig
Però no és l’únic hàbit detectable a cop d’ull. El llenguatge emprat és un altre aspecte: carca i relliscós en alguns casos, i magníficament refrescant en altres. Es crea un desequilibri lingüístic en el sempre difícil guió d’una sèrie juvenil. Per exemple, crida l’atenció la falta de concordança entre un alumne de 17 anys i una referència a José Maria Aznar. O expressions més enrederides com “ser un plasta” o “morrejar-se”, altament en desús entre el jovent, i repetidament sentides a la sèrie catalana. En canvi, no costa gens identificar la joventut amb expressions anglosaxones com “it’s too much” a la boca del Gerard, incorreccions com “basuraca” de la mà del Pol, referències castellanes com “Qué pasa, Juanito?” o simples paraulotes.
En tot cas, s’ha de ser conscient que en els últims mesos, el contingut de Merlí ha sofert una vigilància reforçada i una incitació irrefrenable al comentari. El producte s’ha magnificat, els articles al respecte han proliferat i les anàlisis s’han diversificat. Podria dir-se que jo també hi suco, però és que l’altra opció era continuar martiritzant els meus companys de visionat merlinenc i, potser, convertint-me en més incordiós i més càustic que la pròpia observació.
Envía una resposta