Què és més important plantar una llavor o fer-la créixer? ¿Deixar embarassada a una dona o educar i donar amor a aquesta criatura? És el dilema que ens planteja Eugène Green a “Le fils de Joseph“, a concurs a Sevilla. Com fes a “La Sapienza“, el director nascut a Nova York però establert a França s’inspira en la Sagrada Família bíblica. L’adolescent Vincent (el principiant Víctor Ezenfis) viu amb la seva mare soltera, Maria (Natacha Régnier). Necessitat de saber qui és el seu pare, descobreix que el seu progenitor és un empresari literari (Mathieu Amalric) poc interessat en la paternitat. Obsessionat amb el sacrifici d’Abraham, Vincent intentarà “sacrificar” al seu particular Isaac, l’empresari. I coneixerà Joseph (Fabrizio Rongione).

lefilsdejoseph

Especialista en teatre barroc, Green dibuixa a personatges que declamen. Preguntat per aquesta “contenció” dels seus personatges, el director parla d’una “emoció real dels actors, que surti del seu interior, que no sigui impostada“. Aquesta fredor primera dels personatges m’ha pogut treure de la pel·lícula, però el tema i una certa ironia m’ha portat a estimar aquesta peça més convencional que altres de Green.

Dissabte era el dia de Amalric. Estava en dues de la Secció Oficial. A l’esmentada anteriorment i en l’última de Paul Vecchiali, fora de concurs. I en la deliciosa proposta d’un dels més peculiars i desconeguts cineastes espanyols. El madrileny establert a París, Ado Arrietta, concursa a la secció “Noves Ones” amb “Belle Dormant“, una revisitació del mite de la princesa adormida. El príncep de Lotonia, Egon (Niels Schneider) alliçonat pel seu tutor (Mathieu Amalric) només té una cosa al cap: trobar el regne de Kentz i despertar a Rosemunde i la seva cort, que porten 100 anys adormits.

Belle dormant

Arrietta ha construït una pel·lícula que agrada tant a nens com a grans. Amb un príncep que es rebel·la contra el poder establert, el seu pare, i unes fades que prenen protagonisme. El film és irreverent i destil·la un humor excèntric.

I a “Nuevas Olas”, he vist una altra de les pel·lícules suggerents de la jornada. El fins ara curtmetratgista, David Macián, que ha hagut de subsistir a força de treballs alienants, es va veure interpel·lat per la novel·la del sevillà Isaac Rosa, “La Mano Invisible“, un brutal retrat del món del treball i de la precarietat laboral. En una nau industrial, una sèrie de treballadors són emplaçats a realitzar les seves tasques habituals durant 8 hores davant el públic. La peculiar “obra teatral” triomfa, mentre els operaris són “assetjats” pels seus invisibles patrons.

La mano invisible

Actors de la talla de Josean Bengoetexea, Bárbara Santa-Cruz o Edu Ferrés, entre d’altres, s’han unit en cooperativa juntament amb l’equip tècnic per a posar en marxa aquest film. És fàcil empatitzar amb aquests personatges que pateixen, que com nosaltres estn sofrint en major o menor mesura, aquest hostil món laboral. Una sòlida òpera prima d’un director, que com recordava Bruto Pomeroy, el seu actor fetitxe en el col·loqui posterior, havia patit “l’evolució que ha patit el país. De fer curts friquis com un musical de vampirs a un llarg tan dramàtic.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies